Els matins al banc
De fusta, vella, cansada
El cap em vola
Amb les gavines
I puc sentir ben aprop
Les seves ales
S'esfumen
Amb el vent de mig agost.
I així,
Amb el vent acariciant-me
Acaronant les meves cames
Com l'amant persuasiu
Que és el mar
M'omplo d'energia
I em sento infinita
En aquesta cantonada
En mig del no-res
Només puc ser un tot
Vital.
Mortal.
Els gats que caminen
Negres i blancs
Un ying yang que miola
Em miren, interrogants
Qui ets, què ets
I em sento com ells
Lleugera i gràcil
Com la fúria
De les onades.
Parlo molt del mar
I del vent
I de la fúria
Són els meus límits
Només sóc això, ja
No ho sento
Aquest cop no.
Imagino que estic nua
Asseguda en aquest banc
Vella, cansada
Qui sap si pel temps
O per la pausa
D'un sospir.
M'Imagino els gats parlant
El blanc em mira
Es queda quiet
I segueix corrent
O flotant
Desconfiat.
El negre s'asseu
Al banc
Amb mi
Vell, cansat
Cada matí estàs aquí
Més desperta que mai
O qui sap si somniant
Quieta
El vent dansa amb els teus cabells
Ets l'iman
Del mar
La tramuntana
Les gavines
I la sortida del sol.
Plena d'energia.
Vital.
Mortal.
Un gat negre
Que és blanc
Que és llum
O foscor
Com l'ànima
Plena d'energia
Onades de fúria
Ballant amb el vent.
A les 6 del matí.
