fe

estic a un carrer ample amb semàfors en verd semàfors en vermell semàfors en groc
hi ha obres en pausa persones caminant cotxes circulant
es senten les persones els cotxes i el vent cridar entre els tubs de la construcció, arriba a les meves orelles fred
inspiro fort i entra pel nas i per la boca gelat, baixa als pulmons cremant tot el que troba em cremo
i camino i a cada passa crema més
el vent vol entrar per cada racó forat orifici espai per parlar com cordes vocals primitives
són les 20 hores
no conec el carrer però sé que em portarà a l'estació de busos tot i que m'agradaria no saber on arribaré i poder continuar sense voler disposar d'un mapa i tornar a trobar al camí, mai he caminat sense rumb sense saber on estic i sense la necessitat de voler tornar (a on?)
és una ciutat freda perquè és hivern i vull caminar sense pensar en el destí
però en comptes d'això arribo a l'estació
a cada parada que fa el bus vull baixar sortir marxar i caminar
a la carretera hi ha llums properes
llunyanes
grogues blanques verdes blaves
molts colors
el vidre està entelat no sé d'on venen les llums
de faroles
però semblen ovnis
i com que està entelat i es de nit i fa fred i veig els ovnis passar sobre aquest fons negre que és el cel
però en el meu cap és l'univers i les llums són objectes voladors no identificats
tampoc identifico la sensació de no voler tornar però no tenir més opció
no sé perquè no hi ha un lloc
on pertànyer
que sigui casa meva
però veig la catedral al fons envoltada d'ovnis sobre negre
catedral gòtica
el bus s'estrella, es menja les escultures de les portes, la rosassa i els vitralls de colors
groc blanc verd blau
molts colors
la verge maria marxa corrents
el nen es pixa a sobre
els àngels m'insulten
els apòstols riuen
el llibre es desfà
cau el campanar
no creiem en res i aquest és el motiu
sonen les campanes
però diferent, aquest cop no anuncien res
ni la hora ni un esdeveniment
ni un destí
no hi ha un lloc on arribar
em perdo
però no en la ciutat d'hivern negre
de motors neó sirenes rascacels llums de colors gent caminant pausadament
em perdo pel carrer perquè no sé quin poble és aquest i demano un mapa i torno
caminant
pausadament
al meu llit
despullada
i ell em menja
com si fos saturn i jo la seva filla
recupero les orelles el nas la boca
i penso que sóc una catedral gòtica
i espero el bus
que ve d'allà on em vull perdre i no puc.

Maraña de ideas caducadas (reeditadas hoy y otros días)

El reloj del horno y el reloj del microondas no están coordinados el del microondas va siempre tres minutos más adelantado y el de mi móvil da la misma hora que el horno las campanas del ayuntamiento tocan las mismas horas que el horno y el móvil.

Te pasas semanas enteras tumbada en el sofá sin hacer nada, mirar fotos mirar documentales mirar nada no haces nada piensas en hacer cosas pero no te mueves así que no haces nada piensas en tormenta y sobre el papel solo cae una gota.

Iba a caminar por el bosque después de la lluvia quemaba paquetes enteros de cerillas por pura diversión y llevaba siempre un chubasquero rojo, estoy pensando en Jordana Bevan, pero mezclada con otras personas que me rodeaban, a veces. Y escuchaba mucho, escuchaba atentamente le dijesen lo que le dijesen quien fuese que le hablase se apartaba el pelo de la cara y abría ligeramente los ojos y entonces escuchaba, y siempre se giraba de espaldas después de follar (aquí estaba escrito "hacer el amor" pero me he dado cuenta de que no hacía el amor no lo había hecho en su vida), punto.

Esto son cosas que tenia escritas y llevaba arrastrando desde algún lugar de 2015 pero como no sé desarrollarlo me he hartado de ver el post siempre en borradores así que lo publico ya. El post original daba asco.

dos quarts de set del matí

a dos quarts de set del matí
mitja lluna em vigila
imperiosa
sobre el cel blau
i jo
asseguda en el mateix banc
vell
els ocells parlen entre ells
els gats miolen a la llunyania
torno a ser aquí un juny més
un altre estiu
entre petons de matinada
xiuxiueixos
amagatalls secrets
essent còmplices d'un amor que no ens separa
(no com deien els Joy Division)
em sé valenta per haver passat l'hivern
emboirat
emboirada
hem sobreviscut el fred
que causa la por
que cala els ossos (el fred o la por)
hem matat i ens hem mort
renaixent
preparats per un altre estiu
molts dos quarts de set del matí
i essent còmplices
l'un de l'altre.

El foc

Com crema el foc les fulles d'arbres antics, les pàgines de llibres extingits, com ballen les flames dins la pupil·la dels teus ulls, dins el teu cos, com ballen. 

Les fletxes cauen sobre la neu i aquesta es tenyeix de vermell, s'escampa, infectant la llum, els núvols tapen el cel, regna la foscor.

Es senten els llops udolar amb dolor, el dolor s'escapa per la punta dels teus dits agafant la neu vermella, la neu bruta, l'ànima bruta.

Els arbres abracen la nit amb braços tremolosos i els corbs volen en silenci escrivint amb les ales un poema profètic com les flames ballant sobre troncs dins de pupil·les fosques com la nit que regna i només es trenca amb el foc. 

a.m.a.p.o.l.a.

Mujer solitaria

duermes en humo

resaltas las notas

del sonido de tus manos

(mal)viviendo

a solas.

Pero sigues siendo canción

que no suena para nadie

que no sea

el hueco,

el rincón

vacío

del eco

de tu voz

en silencio.

Me entristece que quien te vea seas tu,

chica

bailas delante del espejo

desolada

amas sin ruido,

retratas el amor en labios que no comen.

Dueles 

tanto

como el filo de las palabras

que se esconden

en la punta de la lengua.

Ciervo que teme ser cazado

te disfrazas con ojos de pantera

buscando agua

en el desierto

de otros.

Te pintas los párpados con el cobalto del mar

y esperas a que las olas susurren

Amapola

solita,

deja que me duerma

abrazándote.

un poema

Poesia ets.
Jo nomes sóc testimoni
del que ets,
poesia.
Reneixes cada dia
en tu mateix
després de cada nit
com puc parar aquesta caiguda?
Em mires
però no veus el que et dic
et parlo
però no em sents.
No puc cridar més.
Necessito arribar al terra
amagar-me en el subsòl,
i oblidar que abans de renéixer
et mates
amb la poesia
que ets.

Un passatger, com jo. Un relat de realitat.

Cada cop que entro a l'autobús caço amb els ulls el seient més proper, però mai el primer. A segona o tercera fila, preferencialment. Els dos seients han d'estar buits, perquè així pugui gaudir de la finestra (ja que la meva parada és sempre l'última). Aquell dia, fa tres setmanes, vaig seguir el ritual com els altres dies laborals.
Seria d'aquelles persones que deixen la bossa, la jaqueta o els propis peus a l'altre seient per tal de gaudir de cert espai vital, però no ho sóc perquè la bona educació i el "perdona, que puc seure aquí?" que em trenca l'autisme postacadèmic no em deixen ser-ho.

Aquell dia, però, s'hi va asseure algú que ja havia vist abans. Un home ben entrat en els cinquanta, parlant per telèfon. L'havia vist abans depujar al vehícle, i si l'havia vist, (tenint en compte que quan som al carrer mai veiem a ningú) era perquè el seu jersei m'havia agradat. Era el típic jersei de botiga de segona mà, fet amb llana de la que abriga, no com els que venen ara. I ple de colors.

Un cop establerta la relació silenciosa de companys de seient, em disposava a dur-me un auricular a l'orella quan em va dir, sense calçador ni res, que el seu telèfon mòbil era igual que el meu. Sí, era cert, era el mateix model, però per què era mecessari compartir tal irrellevant informació?
Vam parlar dels mòbils d'ara, els smartphones, la poca bateria que tenen i la seva obsolescència programada. I vaig fixar-me en la forma dels seus ulls ametllats i negres. Com els meus. Compartiem telèfon i ulls, però la seva mirada guardava un rerefons més profund que el d'una mirada d'universitària de divuit anys que acaba de volar del niu.
Seguidament el van trucar de la feina, pel que vaig entendre, i no vam parlar més. Va baixar del transport sense dir-me adéu.

Aquell dia, era el primer cop que havia parlat amb un desconegut a l'autobús. La seva espontaneitat em va agradar i per això em va saber greu que no es despedís.
Es curiós això d'ésser tanta gent sobre l'esfera i tot i així tenir cercles tan reduits. Parlar amb gent desconeguda sempre deixa una sensació estranya quan tens cert grau d'introversió. és com quan acabes de fer una exposició oral, els nervis es rebelen i comences a notar calor.
Als humans ens costa parlar amb humans. I ens fem tan poc cas, que el carrer és un indret impersonal, a vegades hostil per segons qui. Cada dia ens creuem amb centenars de persones que són els protagonistes d'una sola vida, com jo, com tu. Però no en sabem res, i en som tan aliens que els creiem inexistents.

Aquell dia vaig pensar que no veuria més a l'home del jersei de colors. Pot ser que ja tingui un altre model de telèfon. Pot ser que ara els seus ulls mirin diferent. I això que era un passatger, com jo. Un humà, com jo.

Quan vaig conèixer la Priscil·la. Un relat de ficció.

Cada nit, vora les onze, entro a la dutxa amb el pes del dia sobre les espatlles. L'aixeta sempre raja aigua molt calenta, alguns ho considerarien insuportable. Si no crema lleugerament, si no m'apreta tot el cos i m'encongeix el pit de l'escalfor, no puc desfer-me del sac de successos diaris que tots desitgem llançar, encara que sigui durant una petita estona, per relaxar-nos.

Cada nit, mentres m'ensabono el cap i el cos, una llumeta més enllà de la finestra que hi ha just al meu costat s'encén. El vidre translúcid, granulat, camufla la distància provocada pel pati interior, i només hi puc veure el rectangle de llum groguenca que apareix a aquelles hores del dia.

I cada nit disminueixo el ritme dels dits entre els cabells per observar, dins aquest marc utòpic, la fosca silueta d'una noia. Pel que fa, sembla que també es dutxa cada nit. Tota de negre, només puc veure la forma dels rínxols molls que cauen fins a l'infinit, la barbeta que desemboca en un coll de cristall. Els pits, lleugerament punxeguts per les sobtades temperatures, i els seus braços frenètics que repassen cada mil·límetre del seu cos.

Així que cada nit procuro ser puntual a la cita, i quan quelcom em trasbalsa el ritme del dia i vaig a contratemps, m'imagino que es diu Priscil·la, que té rínxols d'or, el nas arrufat, les celles inquietes i l'ànima frenètica, com els seus braços amb presses nocturnes. M'enamoro de la meva amant desconeguda, només visual i ni tan sols en la seva totalitat. M'enamoro d'una silueta. La faig la meva musa, la penso, fins i tot a vegades la veig de reüll, al carrer, en els cabells d'alguna adolescent o el caminar nerviós de les dones de negocis.

Però una nit trenco el protocol, l'admiració em consumeix i obro la finestra. Sense el vidre granulat, sense la llum groguenca, sense la meva Priscil·la. No hi ha hagut mai cap silueta.

Ara, cada nit, quan m'ensabono, li demano silenciosament que em torni a visitar.

17-1-17

me senté en el borde de la cama, las nubes rosas detrás de las montañas, las montañas detrás de los suburbios y estos detrás de mi ventana
me senté a ver las nubes rosas a decirte no te veo igual que antes aunque mis ojos te devoren con más hambre
a decirte no te veo mío, te miro, no eres mío
no te siento mío, ¿sabes?
me dices puedo llamarte quiero oír tu voz
miro las nubes rosas y te digo que sí, hablemos, hablas tu, lloro, te mata mi llanto con la misma crueldad que a mi me mata el pasado
lloro en silencio y tu insistes que hable, que no me calle, que no te calle, las cosas que desgarran me callan te digo
me imagino tus ojos enrojeciéndose hinchándose de nuevo y te digo ¿quieres oír algo bonito?
me dices sí con voz tierna y dulce como si nada hubiese pasado
te digo desde mi ventana, desde el balcón veo detrás de las montañas verdes más montañas nevadas
están de color rosa atardecer
te ríes, oigo como fuerzas una sonrisa
te digo me gusta tu voz
es tuya me dices
no, ya no, desde que pronunciaste esas palabras
nada de ti me pertenece ya
crees que no te mereces que sea tuya, creo que el mundo no se merece que tal angustia exista
te digo te he mentido no son montañas nevadas son nubes rosas detrás de las montañas verdes
me dices que tú también las ves, tal vez sean las mismas te digo
oigo tu "es eso de que siempre estamos bajo el mismo cielo, estemos donde estemos siempre nos mirará el mismo cielo le miraremos juntos"
ahora las montañas nevadas son lilas y el cielo azul grisáceo
quiero verte me dices luego
te digo no vengas, no podré soportar que te marches de nuevo.


cuando escribo esto en mi cabeza todavía suena the end de carter burwell

Qué ha pasado después de Carol

Está escuchando en bucle The End, de Carter Burwell. La canción está en bucle. Ella está en bucle. Lleva todo el día así. Es como estar atrapado en un huracán, ¿sabes? No te mata, solo te marea. Ella prefiere morir. Bueno, dicho así suena muy tétrico, dice ella. Cuando escucha The End, la vida se le desliza entre los dedos de las manos. Como agua. ¿Nunca habéis pensado en lo rara que es el agua? La sensación de mojarse. La vida le moja las manos, la piel, y esta se le eriza, hace frio, tiembla. Cuando esta nerviosa y tiene miedo tiembla porque pierde calor, su alma se hiela, su cuerpo se hiela, sus ojos se hielan. Tiembla. La vida se desliza por sus manos. Se desliza por las manos de ella. Voy a escuchar esta canción hasta que se me salga el alma por la boca, dice ella. Se la comen los nervios. La canción es preciosa, es infinitamente preciosa, ¿por qué me desgarra el pecho? Me parte en dos. Dice ella. Me parte en mil. Me siento efímera, vuelo, me evaporo. Evapórate, le digo, llevas toda la vida queriendo hacerlo. Le digo, ¿está aquí el sentido de las cosas, de tu vida? No encuentro las llaves de la puerta de mi cerebro, no encuentro las llaves. No encuentro la salida. No encuentro nada. No encuentro preferiría no haber encontrado nada des de un buen principio quedarme en el hueco de la incertidumbre de la frívola realidad de la incredulidad la desconfianza quedarme en el margen de las cosas sin saber qué es nada deseándolo todo creyendo que ya lo tengo y no es así, teniéndolo sin saber porqué. Preferiría morirme, me dice. Estar viva ya no me complace, me dice. Creo que lo he visto todo. Creo que lo he sentido todo. Entonces ¿por qué nada me hace feliz?

Como le hago entender que no hay un todo, que la nada se rompe siendo nada, que las palabras son aire, que los besos son una ilusión. Como le digo que me comen los celos las culpas el perdón. El dolor. Como le digo que no es un huracán si no me mira a los ojos si no me dirige la palabra porque no puede ni suspirar, no puede ni respirar. Le grito esto es un avalancha un terremoto un tsunami, es el albergue de tu cuerpo la destrucción del mio te daría mi vida si supiese que así ibas a ser feliz, ¿lo sabes? No lo sé, me responde. ¿Qué le digo? Le digo que no me quedan lágrimas que regalarle. Me responde que no las quiere, ya, no quiere más. Me siento tan sola, abrázame. Pon la canción, ponla de nuevo.