Cada nit, vora les onze, entro a la dutxa amb el pes del dia sobre les espatlles. L'aixeta sempre raja aigua molt calenta, alguns ho considerarien insuportable. Si no crema lleugerament, si no m'apreta tot el cos i m'encongeix el pit de l'escalfor, no puc desfer-me del sac de successos diaris que tots desitgem llançar, encara que sigui durant una petita estona, per relaxar-nos.
Cada nit, mentres m'ensabono el cap i el cos, una llumeta més enllà de la finestra que hi ha just al meu costat s'encén. El vidre translúcid, granulat, camufla la distància provocada pel pati interior, i només hi puc veure el rectangle de llum groguenca que apareix a aquelles hores del dia.
I cada nit disminueixo el ritme dels dits entre els cabells per observar, dins aquest marc utòpic, la fosca silueta d'una noia. Pel que fa, sembla que també es dutxa cada nit. Tota de negre, només puc veure la forma dels rínxols molls que cauen fins a l'infinit, la barbeta que desemboca en un coll de cristall. Els pits, lleugerament punxeguts per les sobtades temperatures, i els seus braços frenètics que repassen cada mil·límetre del seu cos.
Així que cada nit procuro ser puntual a la cita, i quan quelcom em trasbalsa el ritme del dia i vaig a contratemps, m'imagino que es diu Priscil·la, que té rínxols d'or, el nas arrufat, les celles inquietes i l'ànima frenètica, com els seus braços amb presses nocturnes. M'enamoro de la meva amant desconeguda, només visual i ni tan sols en la seva totalitat. M'enamoro d'una silueta. La faig la meva musa, la penso, fins i tot a vegades la veig de reüll, al carrer, en els cabells d'alguna adolescent o el caminar nerviós de les dones de negocis.
Però una nit trenco el protocol, l'admiració em consumeix i obro la finestra. Sense el vidre granulat, sense la llum groguenca, sense la meva Priscil·la. No hi ha hagut mai cap silueta.
Ara, cada nit, quan m'ensabono, li demano silenciosament que em torni a visitar.
