El foc

Com crema el foc les fulles d'arbres antics, les pàgines de llibres extingits, com ballen les flames dins la pupil·la dels teus ulls, dins el teu cos, com ballen. 

Les fletxes cauen sobre la neu i aquesta es tenyeix de vermell, s'escampa, infectant la llum, els núvols tapen el cel, regna la foscor.

Es senten els llops udolar amb dolor, el dolor s'escapa per la punta dels teus dits agafant la neu vermella, la neu bruta, l'ànima bruta.

Els arbres abracen la nit amb braços tremolosos i els corbs volen en silenci escrivint amb les ales un poema profètic com les flames ballant sobre troncs dins de pupil·les fosques com la nit que regna i només es trenca amb el foc. 

a.m.a.p.o.l.a.

Mujer solitaria

duermes en humo

resaltas las notas

del sonido de tus manos

(mal)viviendo

a solas.

Pero sigues siendo canción

que no suena para nadie

que no sea

el hueco,

el rincón

vacío

del eco

de tu voz

en silencio.

Me entristece que quien te vea seas tu,

chica

bailas delante del espejo

desolada

amas sin ruido,

retratas el amor en labios que no comen.

Dueles 

tanto

como el filo de las palabras

que se esconden

en la punta de la lengua.

Ciervo que teme ser cazado

te disfrazas con ojos de pantera

buscando agua

en el desierto

de otros.

Te pintas los párpados con el cobalto del mar

y esperas a que las olas susurren

Amapola

solita,

deja que me duerma

abrazándote.