desconeguts

Ahir a la nit et vaig enganyar. Més ben dit, em vaig deixar enganyar-te. Estava asseguda en una cadira giràtoria de les que pugen i baixen amb una palanca, mirant un panell amb moltes pantalles. Algunes ja no funcionaven, altres mostraven imatges que no recordo. Estaves assegut al meu costat. Tu també miraves les pantalles. I en parlàvem. Però no aconsegueixo recordar què s'hi veia. L'habitació estava a les fosques, ens il·luminaven aquelles imatges oblidades. Però recordo que tot i saber que eres tu, també em semblaves un desconegut. Una altra persona. Un altre home. Eres tu i algú més. Vas posar la teva mà dreta sobre la meva cuixa esquerra. Però no em miraves, i jo a tu tampoc. Em vas acariciar la cama fins que va deixar de ser la cama el que estaves acariciant i jo cada cop suspirava més fort. Em vaig obrir més de cames, asseguda a aquella cadira, conscient de que t'estava enganyant. Et vas aturar quan ja quasi estava, però en cap moment em vas mirar. Em vas fer arribar al clímax i vas marxar. Vau marxar. Ell va marxar. Jo també m'aixecava una estona després, sense saber si t'havia d'anar a buscar per continuar el que havies començat o si t'havia de confessar que m'havia deixat tocar per un desconegut. Sense saber amb qui havia estat. Sense saber qui ets. Qui era ell. T'havia enganyat amb tu mateix. Em vaig despertar a la matinada amb l'escalfor del tacte, i la fredor del buit.