a dos quarts de set del matí
mitja lluna em vigila
imperiosa
sobre el cel blau
i jo
asseguda en el mateix banc
vell
els ocells parlen entre ells
els gats miolen a la llunyania
torno a ser aquí un juny més
un altre estiu
entre petons de matinada
xiuxiueixos
amagatalls secrets
essent còmplices d'un amor que no ens separa
(no com deien els Joy Division)
em sé valenta per haver passat l'hivern
emboirat
emboirada
hem sobreviscut el fred
que causa la por
que cala els ossos (el fred o la por)
hem matat i ens hem mort
renaixent
preparats per un altre estiu
molts dos quarts de set del matí
i essent còmplices
l'un de l'altre.
08 de juliol, 2017
08 de maig, 2017
El foc
Les fletxes cauen sobre la neu i aquesta es tenyeix de vermell, s'escampa, infectant la llum, els núvols tapen el cel, regna la foscor.
Es senten els llops udolar amb dolor, el dolor s'escapa per la punta dels teus dits agafant la neu vermella, la neu bruta, l'ànima bruta.
Els arbres abracen la nit amb braços tremolosos i els corbs volen en silenci escrivint amb les ales un poema profètic com les flames ballant sobre troncs dins de pupil·les fosques com la nit que regna i només es trenca amb el foc.
a.m.a.p.o.l.a.
Mujer solitaria
duermes en humo
resaltas las notas
del sonido de tus manos
(mal)viviendo
a solas.
Pero sigues siendo canción
que no suena para nadie
que no sea
el hueco,
el rincón
vacío
del eco
de tu voz
en silencio.
Me entristece que quien te vea seas tu,
chica
bailas delante del espejo
desolada
amas sin ruido,
retratas el amor en labios que no comen.
Dueles
tanto
como el filo de las palabras
que se esconden
en la punta de la lengua.
Ciervo que teme ser cazado
te disfrazas con ojos de pantera
buscando agua
en el desierto
de otros.
Te pintas los párpados con el cobalto del mar
y esperas a que las olas susurren
Amapola
solita,
deja que me duerma
abrazándote.
20 de març, 2017
un poema
Poesia ets.
Jo nomes sóc testimoni
del que ets,
poesia.
Reneixes cada dia
en tu mateix
després de cada nit
com puc parar aquesta caiguda?
Em mires
però no veus el que et dic
et parlo
però no em sents.
No puc cridar més.
Necessito arribar al terra
amagar-me en el subsòl,
i oblidar que abans de renéixer
et mates
amb la poesia
que ets.
Jo nomes sóc testimoni
del que ets,
poesia.
Reneixes cada dia
en tu mateix
després de cada nit
com puc parar aquesta caiguda?
Em mires
però no veus el que et dic
et parlo
però no em sents.
No puc cridar més.
Necessito arribar al terra
amagar-me en el subsòl,
i oblidar que abans de renéixer
et mates
amb la poesia
que ets.
20 de gener, 2017
Un passatger, com jo. Un relat de realitat.
Cada cop que entro a l'autobús caço amb els ulls el seient més proper, però mai el primer. A segona o tercera fila, preferencialment. Els dos seients han d'estar buits, perquè així pugui gaudir de la finestra (ja que la meva parada és sempre l'última). Aquell dia, fa tres setmanes, vaig seguir el ritual com els altres dies laborals.
Seria d'aquelles persones que deixen la bossa, la jaqueta o els propis peus a l'altre seient per tal de gaudir de cert espai vital, però no ho sóc perquè la bona educació i el "perdona, que puc seure aquí?" que em trenca l'autisme postacadèmic no em deixen ser-ho.
Aquell dia, però, s'hi va asseure algú que ja havia vist abans. Un home ben entrat en els cinquanta, parlant per telèfon. L'havia vist abans depujar al vehícle, i si l'havia vist, (tenint en compte que quan som al carrer mai veiem a ningú) era perquè el seu jersei m'havia agradat. Era el típic jersei de botiga de segona mà, fet amb llana de la que abriga, no com els que venen ara. I ple de colors.
Un cop establerta la relació silenciosa de companys de seient, em disposava a dur-me un auricular a l'orella quan em va dir, sense calçador ni res, que el seu telèfon mòbil era igual que el meu. Sí, era cert, era el mateix model, però per què era mecessari compartir tal irrellevant informació?
Vam parlar dels mòbils d'ara, els smartphones, la poca bateria que tenen i la seva obsolescència programada. I vaig fixar-me en la forma dels seus ulls ametllats i negres. Com els meus. Compartiem telèfon i ulls, però la seva mirada guardava un rerefons més profund que el d'una mirada d'universitària de divuit anys que acaba de volar del niu.
Seguidament el van trucar de la feina, pel que vaig entendre, i no vam parlar més. Va baixar del transport sense dir-me adéu.
Aquell dia, era el primer cop que havia parlat amb un desconegut a l'autobús. La seva espontaneitat em va agradar i per això em va saber greu que no es despedís.
Es curiós això d'ésser tanta gent sobre l'esfera i tot i així tenir cercles tan reduits. Parlar amb gent desconeguda sempre deixa una sensació estranya quan tens cert grau d'introversió. és com quan acabes de fer una exposició oral, els nervis es rebelen i comences a notar calor.
Als humans ens costa parlar amb humans. I ens fem tan poc cas, que el carrer és un indret impersonal, a vegades hostil per segons qui. Cada dia ens creuem amb centenars de persones que són els protagonistes d'una sola vida, com jo, com tu. Però no en sabem res, i en som tan aliens que els creiem inexistents.
Aquell dia vaig pensar que no veuria més a l'home del jersei de colors. Pot ser que ja tingui un altre model de telèfon. Pot ser que ara els seus ulls mirin diferent. I això que era un passatger, com jo. Un humà, com jo.
Seria d'aquelles persones que deixen la bossa, la jaqueta o els propis peus a l'altre seient per tal de gaudir de cert espai vital, però no ho sóc perquè la bona educació i el "perdona, que puc seure aquí?" que em trenca l'autisme postacadèmic no em deixen ser-ho.
Aquell dia, però, s'hi va asseure algú que ja havia vist abans. Un home ben entrat en els cinquanta, parlant per telèfon. L'havia vist abans depujar al vehícle, i si l'havia vist, (tenint en compte que quan som al carrer mai veiem a ningú) era perquè el seu jersei m'havia agradat. Era el típic jersei de botiga de segona mà, fet amb llana de la que abriga, no com els que venen ara. I ple de colors.
Un cop establerta la relació silenciosa de companys de seient, em disposava a dur-me un auricular a l'orella quan em va dir, sense calçador ni res, que el seu telèfon mòbil era igual que el meu. Sí, era cert, era el mateix model, però per què era mecessari compartir tal irrellevant informació?
Vam parlar dels mòbils d'ara, els smartphones, la poca bateria que tenen i la seva obsolescència programada. I vaig fixar-me en la forma dels seus ulls ametllats i negres. Com els meus. Compartiem telèfon i ulls, però la seva mirada guardava un rerefons més profund que el d'una mirada d'universitària de divuit anys que acaba de volar del niu.
Seguidament el van trucar de la feina, pel que vaig entendre, i no vam parlar més. Va baixar del transport sense dir-me adéu.
Aquell dia, era el primer cop que havia parlat amb un desconegut a l'autobús. La seva espontaneitat em va agradar i per això em va saber greu que no es despedís.
Es curiós això d'ésser tanta gent sobre l'esfera i tot i així tenir cercles tan reduits. Parlar amb gent desconeguda sempre deixa una sensació estranya quan tens cert grau d'introversió. és com quan acabes de fer una exposició oral, els nervis es rebelen i comences a notar calor.
Als humans ens costa parlar amb humans. I ens fem tan poc cas, que el carrer és un indret impersonal, a vegades hostil per segons qui. Cada dia ens creuem amb centenars de persones que són els protagonistes d'una sola vida, com jo, com tu. Però no en sabem res, i en som tan aliens que els creiem inexistents.
Aquell dia vaig pensar que no veuria més a l'home del jersei de colors. Pot ser que ja tingui un altre model de telèfon. Pot ser que ara els seus ulls mirin diferent. I això que era un passatger, com jo. Un humà, com jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)