fe

estic a un carrer ample amb semàfors en verd semàfors en vermell semàfors en groc
hi ha obres en pausa persones caminant cotxes circulant
es senten les persones els cotxes i el vent cridar entre els tubs de la construcció, arriba a les meves orelles fred
inspiro fort i entra pel nas i per la boca gelat, baixa als pulmons cremant tot el que troba em cremo
i camino i a cada passa crema més
el vent vol entrar per cada racó forat orifici espai per parlar com cordes vocals primitives
són les 20 hores
no conec el carrer però sé que em portarà a l'estació de busos tot i que m'agradaria no saber on arribaré i poder continuar sense voler disposar d'un mapa i tornar a trobar al camí, mai he caminat sense rumb sense saber on estic i sense la necessitat de voler tornar (a on?)
és una ciutat freda perquè és hivern i vull caminar sense pensar en el destí
però en comptes d'això arribo a l'estació
a cada parada que fa el bus vull baixar sortir marxar i caminar
a la carretera hi ha llums properes
llunyanes
grogues blanques verdes blaves
molts colors
el vidre està entelat no sé d'on venen les llums
de faroles
però semblen ovnis
i com que està entelat i es de nit i fa fred i veig els ovnis passar sobre aquest fons negre que és el cel
però en el meu cap és l'univers i les llums són objectes voladors no identificats
tampoc identifico la sensació de no voler tornar però no tenir més opció
no sé perquè no hi ha un lloc
on pertànyer
que sigui casa meva
però veig la catedral al fons envoltada d'ovnis sobre negre
catedral gòtica
el bus s'estrella, es menja les escultures de les portes, la rosassa i els vitralls de colors
groc blanc verd blau
molts colors
la verge maria marxa corrents
el nen es pixa a sobre
els àngels m'insulten
els apòstols riuen
el llibre es desfà
cau el campanar
no creiem en res i aquest és el motiu
sonen les campanes
però diferent, aquest cop no anuncien res
ni la hora ni un esdeveniment
ni un destí
no hi ha un lloc on arribar
em perdo
però no en la ciutat d'hivern negre
de motors neó sirenes rascacels llums de colors gent caminant pausadament
em perdo pel carrer perquè no sé quin poble és aquest i demano un mapa i torno
caminant
pausadament
al meu llit
despullada
i ell em menja
com si fos saturn i jo la seva filla
recupero les orelles el nas la boca
i penso que sóc una catedral gòtica
i espero el bus
que ve d'allà on em vull perdre i no puc.

Maraña de ideas caducadas (reeditadas hoy y otros días)

El reloj del horno y el reloj del microondas no están coordinados el del microondas va siempre tres minutos más adelantado y el de mi móvil da la misma hora que el horno las campanas del ayuntamiento tocan las mismas horas que el horno y el móvil.

Te pasas semanas enteras tumbada en el sofá sin hacer nada, mirar fotos mirar documentales mirar nada no haces nada piensas en hacer cosas pero no te mueves así que no haces nada piensas en tormenta y sobre el papel solo cae una gota.

Iba a caminar por el bosque después de la lluvia quemaba paquetes enteros de cerillas por pura diversión y llevaba siempre un chubasquero rojo, estoy pensando en Jordana Bevan, pero mezclada con otras personas que me rodeaban, a veces. Y escuchaba mucho, escuchaba atentamente le dijesen lo que le dijesen quien fuese que le hablase se apartaba el pelo de la cara y abría ligeramente los ojos y entonces escuchaba, y siempre se giraba de espaldas después de follar (aquí estaba escrito "hacer el amor" pero me he dado cuenta de que no hacía el amor no lo había hecho en su vida), punto.

Esto son cosas que tenia escritas y llevaba arrastrando desde algún lugar de 2015 pero como no sé desarrollarlo me he hartado de ver el post siempre en borradores así que lo publico ya. El post original daba asco.

dos quarts de set del matí

a dos quarts de set del matí
mitja lluna em vigila
imperiosa
sobre el cel blau
i jo
asseguda en el mateix banc
vell
els ocells parlen entre ells
els gats miolen a la llunyania
torno a ser aquí un juny més
un altre estiu
entre petons de matinada
xiuxiueixos
amagatalls secrets
essent còmplices d'un amor que no ens separa
(no com deien els Joy Division)
em sé valenta per haver passat l'hivern
emboirat
emboirada
hem sobreviscut el fred
que causa la por
que cala els ossos (el fred o la por)
hem matat i ens hem mort
renaixent
preparats per un altre estiu
molts dos quarts de set del matí
i essent còmplices
l'un de l'altre.

El foc

Com crema el foc les fulles d'arbres antics, les pàgines de llibres extingits, com ballen les flames dins la pupil·la dels teus ulls, dins el teu cos, com ballen. 

Les fletxes cauen sobre la neu i aquesta es tenyeix de vermell, s'escampa, infectant la llum, els núvols tapen el cel, regna la foscor.

Es senten els llops udolar amb dolor, el dolor s'escapa per la punta dels teus dits agafant la neu vermella, la neu bruta, l'ànima bruta.

Els arbres abracen la nit amb braços tremolosos i els corbs volen en silenci escrivint amb les ales un poema profètic com les flames ballant sobre troncs dins de pupil·les fosques com la nit que regna i només es trenca amb el foc. 

a.m.a.p.o.l.a.

Mujer solitaria

duermes en humo

resaltas las notas

del sonido de tus manos

(mal)viviendo

a solas.

Pero sigues siendo canción

que no suena para nadie

que no sea

el hueco,

el rincón

vacío

del eco

de tu voz

en silencio.

Me entristece que quien te vea seas tu,

chica

bailas delante del espejo

desolada

amas sin ruido,

retratas el amor en labios que no comen.

Dueles 

tanto

como el filo de las palabras

que se esconden

en la punta de la lengua.

Ciervo que teme ser cazado

te disfrazas con ojos de pantera

buscando agua

en el desierto

de otros.

Te pintas los párpados con el cobalto del mar

y esperas a que las olas susurren

Amapola

solita,

deja que me duerma

abrazándote.