Cada cop que entro a l'autobús caço amb els ulls el seient més proper, però mai el primer. A segona o tercera fila, preferencialment. Els dos seients han d'estar buits, perquè així pugui gaudir de la finestra (ja que la meva parada és sempre l'última). Aquell dia, fa tres setmanes, vaig seguir el ritual com els altres dies laborals.
Seria d'aquelles persones que deixen la bossa, la jaqueta o els propis peus a l'altre seient per tal de gaudir de cert espai vital, però no ho sóc perquè la bona educació i el "perdona, que puc seure aquí?" que em trenca l'autisme postacadèmic no em deixen ser-ho.
Aquell dia, però, s'hi va asseure algú que ja havia vist abans. Un home ben entrat en els cinquanta, parlant per telèfon. L'havia vist abans depujar al vehícle, i si l'havia vist, (tenint en compte que quan som al carrer mai veiem a ningú) era perquè el seu jersei m'havia agradat. Era el típic jersei de botiga de segona mà, fet amb llana de la que abriga, no com els que venen ara. I ple de colors.
Un cop establerta la relació silenciosa de companys de seient, em disposava a dur-me un auricular a l'orella quan em va dir, sense calçador ni res, que el seu telèfon mòbil era igual que el meu. Sí, era cert, era el mateix model, però per què era mecessari compartir tal irrellevant informació?
Vam parlar dels mòbils d'ara, els
smartphones, la poca bateria que tenen i la seva obsolescència programada. I vaig fixar-me en la forma dels seus ulls ametllats i negres. Com els meus. Compartiem telèfon i ulls, però la seva mirada guardava un rerefons més profund que el d'una mirada d'universitària de divuit anys que acaba de volar del niu.
Seguidament el van trucar de la feina, pel que vaig entendre, i no vam parlar més. Va baixar del transport sense dir-me adéu.
Aquell dia, era el primer cop que havia parlat amb un desconegut a l'autobús. La seva espontaneitat em va agradar i per això em va saber greu que no es despedís.
Es curiós això d'ésser tanta gent sobre l'esfera i tot i així tenir cercles tan reduits. Parlar amb gent desconeguda sempre deixa una sensació estranya quan tens cert grau d'introversió. és com quan acabes de fer una exposició oral, els nervis es rebelen i comences a notar calor.
Als humans ens costa parlar amb humans. I ens fem tan poc cas, que el carrer és un indret impersonal, a vegades hostil per segons qui. Cada dia ens creuem amb centenars de persones que són els protagonistes d'una sola vida, com jo, com tu. Però no en sabem res, i en som tan aliens que els creiem inexistents.
Aquell dia vaig pensar que no veuria més a l'home del jersei de colors. Pot ser que ja tingui un altre model de telèfon. Pot ser que ara els seus ulls mirin diferent. I això que era un passatger, com jo. Un humà, com jo.
