wandering soul

lately I've been thinking
about how I've always felt homeless
the daughter of nowhere
never able to fit in
but
lately I've been thinking
that it's not that bad
to have a wandering soul.

llum de lluna

la lluna era un forat blanc
al cel negre
es fonia en el reflexe del mar
tot era blanc i negre
no es veia res més que un castell en ruïnes
herbes altes
el mar
i ella.

unseen

entrada al bloc de notes "idees que potser algun dia valdria la pena escriure", i que, naturalment, no s'han escrit.

-al bus, el sol entre els arbres, reflexes i ombres a la cara, auriculars.
-sentirse ajena y a la vez dentro del microondas. temerle.
-el vent cridant entre les portes, una forma primitiva d'udol, de veu.
-abril i maig, la gent comença a banyar-se al mar.
-un nen bufa una bombolla de sabó que es para quan m'hi fixo. es para el temps, jo o la bombolla?
-un far, un mar blau, un noi amb els ulls blaus.
-el noi i la noia s'ensabonen mútuament a la dutxa i parlen.
-conflicte???
-un senyor amb motxilla, ulleres i el cabell arrissat, menjant un gelat i mirant un plànol d'informació per a turistes.
-el mar està enfadat.
-l'institut ple de gats.
-en què pensa un nen de 12 anys quan al somriure hi pots llegir una virilitat imminent? reflexió sobre la pubertat.
-caminava entre el vent tancant els ulls. vora el mar. olor a sal.
-finestra del lavabo tancada amb silueta de noia que s'està dutxant. es distingeixen els rínxols (aquesta idea sí que va intentar sortir a la llum).
-muy incómoda a tu lado.
-chica quitándose los zapatos. caen.
-¿cómo nos cogemos de las manos?
-noia llegint en una escala, lloc estrany.
-carrer ple de gats negres.

Cada dia i tots els dies

Pensaments de pupitre.

Cada dia estudio, analitzo, disecciono i jutjo obres d'art i les mans que les han creat. Cada dia contemplo altres pinzellades, altres idees, altres inseguretats i altres bogeries. Cada dia parlo amb colors diferents que em bombardegen amb intencions de fer-me tremolar les mans, com un drogadicte en abstinència, sento el fantasma del pinzell entre els meus dits, escolto el grafit recorrent les pàgines del bloc de dibuix. Cada dia em pregunto com aquests colors van ser capaços de tacar el llenç. Cada dia m'assec davant el paper en blanc i m'aborden aquestes imatges, m'asfixien, em violen. Cada dia el paper es queda en un blanc esgrogueït pel pas del temps. El pinzell no taca i el llapis no es mou. Cada dia em neguitejo davant aquest escenari. La urgència d'escopir al paper les mil i una muses, filles d'altres èpoques i ambicions, d'altres artistes. Aquesta urgència provoca el seu desig de tancar-se, empresonar-se. Cada dia més. Ballen espectralment dins el meu cap, gairebé rient, gairebé burlant-se. M'acusen amb mirades verinoses de que no les deixo sortir d'aquesta foscor tan íntima i que només em pertany a mi. Teniu la porta oberta, dic. I sé que és mentida, sé que és un mur de pedra impenetrable que només s'evaporarà quan deixi de cridar que vull que surtin. Que vull que marxin. Quan deixi d'exigir i d'exigir-me.

fe

estic a un carrer ample amb semàfors en verd semàfors en vermell semàfors en groc
hi ha obres en pausa persones caminant cotxes circulant
es senten les persones els cotxes i el vent cridar entre els tubs de la construcció, arriba a les meves orelles fred
inspiro fort i entra pel nas i per la boca gelat, baixa als pulmons cremant tot el que troba em cremo
i camino i a cada passa crema més
el vent vol entrar per cada racó forat orifici espai per parlar com cordes vocals primitives
són les 20 hores
no conec el carrer però sé que em portarà a l'estació de busos tot i que m'agradaria no saber on arribaré i poder continuar sense voler disposar d'un mapa i tornar a trobar al camí, mai he caminat sense rumb sense saber on estic i sense la necessitat de voler tornar (a on?)
és una ciutat freda perquè és hivern i vull caminar sense pensar en el destí
però en comptes d'això arribo a l'estació
a cada parada que fa el bus vull baixar sortir marxar i caminar
a la carretera hi ha llums properes
llunyanes
grogues blanques verdes blaves
molts colors
el vidre està entelat no sé d'on venen les llums
de faroles
però semblen ovnis
i com que està entelat i es de nit i fa fred i veig els ovnis passar sobre aquest fons negre que és el cel
però en el meu cap és l'univers i les llums són objectes voladors no identificats
tampoc identifico la sensació de no voler tornar però no tenir més opció
no sé perquè no hi ha un lloc
on pertànyer
que sigui casa meva
però veig la catedral al fons envoltada d'ovnis sobre negre
catedral gòtica
el bus s'estrella, es menja les escultures de les portes, la rosassa i els vitralls de colors
groc blanc verd blau
molts colors
la verge maria marxa corrents
el nen es pixa a sobre
els àngels m'insulten
els apòstols riuen
el llibre es desfà
cau el campanar
no creiem en res i aquest és el motiu
sonen les campanes
però diferent, aquest cop no anuncien res
ni la hora ni un esdeveniment
ni un destí
no hi ha un lloc on arribar
em perdo
però no en la ciutat d'hivern negre
de motors neó sirenes rascacels llums de colors gent caminant pausadament
em perdo pel carrer perquè no sé quin poble és aquest i demano un mapa i torno
caminant
pausadament
al meu llit
despullada
i ell em menja
com si fos saturn i jo la seva filla
recupero les orelles el nas la boca
i penso que sóc una catedral gòtica
i espero el bus
que ve d'allà on em vull perdre i no puc.