Pensaments de pupitre.
Cada dia estudio, analitzo, disecciono i jutjo obres d'art i les mans que les han creat. Cada dia contemplo altres pinzellades, altres idees, altres inseguretats i altres bogeries. Cada dia parlo amb colors diferents que em bombardegen amb intencions de fer-me tremolar les mans, com un drogadicte en abstinència, sento el fantasma del pinzell entre els meus dits, escolto el grafit recorrent les pàgines del bloc de dibuix. Cada dia em pregunto com aquests colors van ser capaços de tacar el llenç. Cada dia m'assec davant el paper en blanc i m'aborden aquestes imatges, m'asfixien, em violen. Cada dia el paper es queda en un blanc esgrogueït pel pas del temps. El pinzell no taca i el llapis no es mou. Cada dia em neguitejo davant aquest escenari. La urgència d'escopir al paper les mil i una muses, filles d'altres èpoques i ambicions, d'altres artistes. Aquesta urgència provoca el seu desig de tancar-se, empresonar-se. Cada dia més. Ballen espectralment dins el meu cap, gairebé rient, gairebé burlant-se. M'acusen amb mirades verinoses de que no les deixo sortir d'aquesta foscor tan íntima i que només em pertany a mi. Teniu la porta oberta, dic. I sé que és mentida, sé que és un mur de pedra impenetrable que només s'evaporarà quan deixi de cridar que vull que surtin. Que vull que marxin. Quan deixi d'exigir i d'exigir-me.