la veu perpètua

hi ha un arbre que mai calla
al costat de les escales d'un carreró de St Joan
mai calla
perquè hi habiten ocellets
que es parlen
agiten les ales
salten de branca en branca
de niu en niu
quantes vides hi ha
en aquest arbre que mai calla?


17-07-17 // 6:36

wandering soul

lately I've been thinking
about how I've always felt homeless
the daughter of nowhere
never able to fit in
but
lately I've been thinking
that it's not that bad
to have a wandering soul.

llum de lluna

la lluna era un forat blanc
al cel negre
es fonia en el reflexe del mar
tot era blanc i negre
no es veia res més que un castell en ruïnes
herbes altes
el mar
i ella.

unseen

entrada al bloc de notes "idees que potser algun dia valdria la pena escriure", i que, naturalment, no s'han escrit.

-al bus, el sol entre els arbres, reflexes i ombres a la cara, auriculars.
-sentirse ajena y a la vez dentro del microondas. temerle.
-el vent cridant entre les portes, una forma primitiva d'udol, de veu.
-abril i maig, la gent comença a banyar-se al mar.
-un nen bufa una bombolla de sabó que es para quan m'hi fixo. es para el temps, jo o la bombolla?
-un far, un mar blau, un noi amb els ulls blaus.
-el noi i la noia s'ensabonen mútuament a la dutxa i parlen.
-conflicte???
-un senyor amb motxilla, ulleres i el cabell arrissat, menjant un gelat i mirant un plànol d'informació per a turistes.
-el mar està enfadat.
-l'institut ple de gats.
-en què pensa un nen de 12 anys quan al somriure hi pots llegir una virilitat imminent? reflexió sobre la pubertat.
-caminava entre el vent tancant els ulls. vora el mar. olor a sal.
-finestra del lavabo tancada amb silueta de noia que s'està dutxant. es distingeixen els rínxols (aquesta idea sí que va intentar sortir a la llum).
-muy incómoda a tu lado.
-chica quitándose los zapatos. caen.
-¿cómo nos cogemos de las manos?
-noia llegint en una escala, lloc estrany.
-carrer ple de gats negres.

Cada dia i tots els dies

Pensaments de pupitre.

Cada dia estudio, analitzo, disecciono i jutjo obres d'art i les mans que les han creat. Cada dia contemplo altres pinzellades, altres idees, altres inseguretats i altres bogeries. Cada dia parlo amb colors diferents que em bombardegen amb intencions de fer-me tremolar les mans, com un drogadicte en abstinència, sento el fantasma del pinzell entre els meus dits, escolto el grafit recorrent les pàgines del bloc de dibuix. Cada dia em pregunto com aquests colors van ser capaços de tacar el llenç. Cada dia m'assec davant el paper en blanc i m'aborden aquestes imatges, m'asfixien, em violen. Cada dia el paper es queda en un blanc esgrogueït pel pas del temps. El pinzell no taca i el llapis no es mou. Cada dia em neguitejo davant aquest escenari. La urgència d'escopir al paper les mil i una muses, filles d'altres èpoques i ambicions, d'altres artistes. Aquesta urgència provoca el seu desig de tancar-se, empresonar-se. Cada dia més. Ballen espectralment dins el meu cap, gairebé rient, gairebé burlant-se. M'acusen amb mirades verinoses de que no les deixo sortir d'aquesta foscor tan íntima i que només em pertany a mi. Teniu la porta oberta, dic. I sé que és mentida, sé que és un mur de pedra impenetrable que només s'evaporarà quan deixi de cridar que vull que surtin. Que vull que marxin. Quan deixi d'exigir i d'exigir-me.