Autorretrato

El diafragma se abre, absorbe la luz.
El objetivo enfoca.
El temporizador dicta diez segundos con trampa.
Cinco de exactos. Cinco con prisas
El obturador se queja.
El diafragma se cierra.

Me levanto y miro la captura.
Sentada, en la alfombra polvorienta, dando la espalda, ligeramente girada hacia la cámara, ligeramente decaída, fundida, camuflada.
La cama es el soporte de mis poses y mis sueños.
-incluso los malos-.

El diafragma se abre.
Enfoca.
Click.
El diafragma se cierra.

Los hombros, la línea de la espalda, las caderas, los pies.
El pelo largo ondulado, despeinado.
La piel desnuda cálida, en agosto.
Se oye al Sol por la ventana.

Se abre.
Click.
Se cierra.

Me miro, otra vez.
¿Quién es esa?
De espaldas, sin mirar, escondida, encogida.
No me conozco y no lo haré.
¡Date la vuelta!
No se gira.

Click.
Se cierra.

Aquí estoy.
En la alfombra. En la cama.
Aquí estoy, ¿no?
No me veo.
El Sol también,  me habla, me acaricia.
¿No?
No me veo.

Click.

Una habitación vacía. No me veo.
Aquí estoy.
No estoy.

Click.

Una habitación vacía, llena, pintada con letras, números,  son fechas, fechas de días, meses, años. Palabras, frases, frases de voces que me llaman. Figuras, líneas, colores.
No estoy pero me creo, me bautizo a ciegas y con trazo suelto.
Me odio.

Click.

Me creo y soy el reflejo de aquello que me materializa, soy trozos de obras desconocidas y notas de piezas musicales olvidadas.
Las recuerdo cada día.

Click.

Soy sombras, contornos mal hechos, líneas que confiesan un pulso inquieto. Líneas.
Líneas de mis hombros, de mi espalda, de mis caderas, de mis pies.
Dibujadas en una habitación vacía, llena para mí.
Llena de mí.
¿Te giras ya?

Click.

Me giro, me veo en el espejo.
Aquí estoy.
Me veo en la fotografía.
Me veo, capturada.

-por la cámara, el pincel, el amor, la violencia, el placer, el odio, el cinismo, la impotencia, el dolor. La expresión. El arte.-

Pink chewing gum

The very same moment I saw Mia, I knew I had lost the game. There was this otherworldly aura around her that made me feel uncomfortable and slightly excited. She wasn't even looking at me. I'm pretty sure she hadn't noticed me during the whole trip. But I couldn't stop looking at her, like an amazed child that looks at colorful and noisy fireworks. Mia was reading on the train. Mia had earphones on. Mia was popping her pink chewing gum like a bored teenager.

 I said hello and she pierced my soul with deep green eyes. Oh, what a loss. I was a lost, lost man. I should've never done that. 

 But it wasn't her who made me lose. She was the one that made me realize how lost I was the moment my eyes laid on herself. It may sound a little bit insane.

 I met Mia again two days after. We were not sitting on a train, waiting for it to leave us to our destinations. She was working and I was walking down the street. Mia was a waitress at a petite café in Lilac Square. I sat and ordered a cup of green tea. Green like her eyes. Since then, I started drinking tea every morning.

 I found myself in between her ginger hair. I found myself in her laugh. In her freckles. In her favourite books. In her bed. In her madness when she couldn't find the keys, or in her way of never talking about herself. I found myself in her red nail polish, in her summer dresses. Her voice when she sang along with the radio. Her way of driving my car, how she looked at the clouds, her rain boots. Her love letters, her sad letters, her tears. I found myself in Mia's loss.

 And you may think she broke my heart. In fact, she broke something. She broke the ground on which I was walking. She broke my scheduled routine, the monotonous rhythm I was constantly following. She grabbed my emotions and chewed them like the pink gum she loved. She popped my life. 

 Even though the months we spent together, I never discovered who Mia was. And once she found me, she lost herself. 

 And I knew that I wasn't the one that had to find her.

But I surely know that I would lose myself to make her find me again.

La primavera.

Va buscar un banc per seure. Havien passat cinc anys des de l'últim cop que ens veiérem. Des d'ençà, el món havia canviat. El meu, si més no. Però ell no, ell estava com sempre. Va estirar els braços i un el recolzà al respatller del banc. Al cel, les orenetes dibuixaren dues línies seguides de cants irregulars. La primavera.

Tot havia canviat. Però ell no, ell estava com sempre. Tenia els mateixos ulls de mel, el mateix mig somriure burleta, el mateix to de veu que cavalca entre la innocència i la sàtira més subtil. Em mirà, interrogatiu. Vaig seure al seu costat, vaig creuar les cames i li vaig tornar la mirada. El banc estava fred malgrat ser temps de flors.

Ens vam conèixer a la primavera. Cinc anys enrere, jo amb divuit anys i ell amb vint-i-un hiverns acabats de fer. Cinc anys enrere vam compartir per casualitat (o per destí) moltes nits aleatòries al local Morgana, entre el billar i les fletxes de diana. Cinc anys enrere m'havia dut amb la motocicleta per carreteres eternes, vorejant les costes platejades i les dunes. I jo, llavors, era només una noia seduïda per un món de pel·lícula. Cinc anys després vaig veure que tot havia canviat, menys ell. Ell estava com sempre.

Em mirà altre cop, allà, més madur, més rotund. Parlàrem distrets, aliens al nostre voltant, sobre la trajectòria de les nostres vides des de que ens vam perdre de vista. No podia deixar de pensar que potser una part de mi anhelava aquells mesos il·luminats pels cartells de neó dels hotels de carretera que freqüentàvem. Potser encara volia sentir la llibertat d'algú que no pertany enlloc, que viu enmig del no-res, que viatja pel temps entre mapes de rutes i nits caloroses. Potser, en el fons, el meu món seguia igual. Però ja era massa tard.

A les set de la tarda un vint d'abril estampat d'ametllers, em vaig acomiadar d'ell i d'aquells dies càlids de fa cinc anys enrere.