Va
buscar un banc per seure. Havien passat cinc anys des de l'últim cop
que ens veiérem. Des d'ençà, el món havia canviat. El meu, si més
no. Però ell no, ell estava com sempre. Va estirar els braços i un
el recolzà al respatller del banc. Al cel, les orenetes dibuixaren
dues línies seguides de cants irregulars. La primavera.
Tot
havia canviat. Però ell no, ell estava com sempre. Tenia els
mateixos ulls de mel, el mateix mig somriure burleta, el mateix to de
veu que cavalca entre la innocència i la sàtira més subtil. Em
mirà, interrogatiu. Vaig seure al seu costat, vaig creuar les cames
i li vaig tornar la mirada. El banc estava fred malgrat ser temps de
flors.
Ens
vam conèixer a la primavera. Cinc anys enrere, jo amb divuit anys i
ell amb vint-i-un hiverns acabats de fer. Cinc anys enrere vam
compartir per casualitat (o per destí) moltes nits aleatòries
al local Morgana, entre el billar i les fletxes de diana. Cinc anys
enrere m'havia dut amb la motocicleta per carreteres eternes,
vorejant les costes platejades i les dunes. I jo, llavors, era només
una noia seduïda
per un món de pel·lícula. Cinc anys després vaig veure que tot
havia canviat, menys ell. Ell estava com sempre.
Em
mirà altre cop, allà, més madur, més rotund. Parlàrem distrets,
aliens al nostre voltant, sobre la trajectòria de les nostres vides
des de que ens vam perdre de vista. No podia deixar de pensar que
potser una part de mi anhelava aquells mesos il·luminats pels
cartells de neó dels hotels de carretera que freqüentàvem.
Potser encara volia sentir la llibertat d'algú que no pertany
enlloc, que viu enmig del no-res, que viatja pel temps entre mapes de
rutes i nits caloroses. Potser,
en el fons, el meu món seguia igual. Però ja era massa tard.
A
les set de la tarda un vint d'abril estampat d'ametllers, em vaig
acomiadar d'ell i d'aquells dies càlids de fa cinc anys enrere.