invasiva com l'heura, envolto amb fulles cada vegada més velles tot allò que em rodeja, ho tenyeixo de verd, ho proclamo meu, estic determinada a crèixer, insistent, m'enredo en el caos en el que visc, feliç i trista alhora, impregnant i impregnant-me cada dia, com l'heura.
com un nenúfar recorro aigues fluctuants, reposant en vulnerabilitat, flotant en allò efímer que tant m'agrada imaginar-me, allò que al mateix temps m'aterra, abraço la fragilitat a mode de fortalesa, i així descanso, com un nenúfar.
sóc l'ametller, tossut i tranquil, sovint ignorant (o fent veure que ignoro) aquelles flors que es desprenen, plorant per les que no floreixen i mantenint en una pau aparent l'estabilitat del tronc, em sento atrapada allà on creixen les meves arrels, el meu refugi és la meva presó, les flors fugen i jo em quedo aquí, volent volar com els pètals que s'emporta el vent, una part de mi s'allibera, l'altre s'aferra vehement a la terra, i només recollirà els fruits caiguts aquell que s'acosti, em quedo aquí, sóc l'ametller.
i en el fons, tintada de vermell, reneixo quan marxa la fred i intento trobar-me allà on vaig, com les roselles, en el fons, m'estimo més la constància de les estacions, la delicada pauta marcada pel pas del temps, i amb aquest també moro, m'asfixio en colors acariciant el pergamí, desvergonyida i pudorosa a la vegada, en el fons crec que sóc vermella com la sang, el foc, el Sol, l'albada, o simplement com les roselles.
