Bé, últimament he estat fent salts entre aquells que es mengen el tarro sense parar i aquells que estan més estancats que un bassal d'aigua putrefacte.
La veritat és que portava uns mesos sense pensar res en absolut, la meva ment era, en efectiu, un bassal d'aigua putrefacte. Hi ha qui diria que podria ser un desert sec i silenciós, o una plana absolutament glaçada. Però no m'he sentit cap de les dues coses. Crec que un bassal d'aigua estancada i verdosa és la millor descripció. O tot un seguit de sorramolls. Sí, un sorramoll és molt més acurat a la imatge que tinc al cap. Així d'espesa m'he sentit.
Però últimament ha sigut diferent. He pogut, en certa manera, expressar-me amb més facilitat mitjançant diferents disciplines. I no parlo de simplement dibuixar, això és una qüestió molt més conflictiva que expulsar la massa gegant de residus de la qual de tant en tant el meu cervell decideix desfer-se'n, i es mereixeria un seguit de posts bastant avorrits i apartats del tema que vull tractar actualment. Anar a fer la birra al bar de la facultat també és una disciplina en la qual ens podem sentir menys.... sorramoll. O escriure dues frases amb una cal·ligrafia absolutament horrorosa en una paper arrencat d'un llibre fotocopiat sobre la teoria de l'hermenèutica de Gadamer.
No diria que ha estat amb més facilitat, sinó que en alguns moments privilegiats de les últimes setmanes ho he dut a terme amb menys dificultats.
M'he vist en situacions que m'ajuden a expulsar la sorra humida i l'aigua putrefacte de dins el meu cap.
I alguna cosa es mou a dins.
L'aigua estancada troba un filtre d'entre les pedres arrebossades d'algues i molsa, i algun mecanisme al fons de l'oceà de vanalitats es posa en moviment. Com a mínim un raig d'aigua neta arriba a parar al cervell amb vehemència i vigorositat, com un guèiser en potència.
I això és l'aparell creatiu de l'ésser humà.
A vegades sento que estic espatllada.
Que dins meu hi ressonen avaries i s'hi produeix òxid a velocitats inimaginables. Però de sobte, un dia d'aquests, vaig sentir-me menys rovellada. Menys pesant. Cada matí des de fa mesos tenia una imatge al cap, una espècie de visió, i per fi vaig aconseguir escriure-la fa uns dies. Però no importa el què. Importa el funcionament que fa que les meves mans arribin a saber vagarejar sobre el paper o les tecles i així posar en paraules o imatges una petita porció del que succeeix, del que ha estat succeïnt, dins el bassal.
Què fa que el funcionament es mogui?
No ho sé.
Una sèrie de sensacions? Un somni? Alguna vivència en concret? Depèn del moment, suposo.
Durant els meus mesos de sorramoll he viscut vàries ocasions on he sentit que el que vivia era digne de ser... divulgat. Que podria fer engegar el motor i crear alguna cosa a partir d'allò. Però no ha estat possible, per algun motiu o altre. Així que dir que he estat sense pensar res en absolut és una mentida, i de les grosses. He pensat sobre moltes coses, però després ho he passat tot per alt. Perdo l'interès, o l'ambició, o ambdues parts d'allò que és bàsic dins l'essència de l'acte que és crear. Estic intentar fer una teoria? No. Estic pensant en veu alta.
Pensar, pensar.
Sens dubte la font d'energia del mecanisme és menjar-se el tarro. Pensar.
Existeixen mecànics especialitzats en arreglar l'aparell creatiu de l'ésser humà?
De debó que no entenc a la gent que el té sempre engegat.
És com tenir la TV del saló sempre encesa.
No n'acabeu farts?
Algun dia intentaré arribar a alguna conclusió i us podré explicar com el bassal d'aigua podrida és converteix en una onada d'aigua salada durant unes mil·lèsimes de segon.
Jo ni tan sols tinc TV.
La conversió és fer servir allò que hi ha per transformar-ho en quelcom diferent. És una versió canviada d'allò que ja hi havia. Són pensaments en putrefacció que agafen forma i es posen a caminar. A córrer. A créixer. Però és tant difícil ser constant.
De dues passes que avanço, en retrocedeixo tres o quatre, i caic de culs en el bassal. I vaig per la vida intentant fer alguna cosa, sempre amb el cul humit.