El següent text és de fa dos anys:
L'ésser humà té la necessitat de crear? Es pot comparar el fet de crear amb accions com menjar o dormir? Podem sobreviure sense crear?
Segons Immanuel Kant, no creem segons les lleis de la natura, perquè no hi ha una necessitat vital per fer-ho, sinó que creem per llibertat. Creem perquè som lliures de fer-ho. Creem perquè un dia a algú se li va acudir fer-ho i des de llavors ho fem per gust. O no?
No, és clar que no.
Que me'n dieu de la sensació d'asfixia, del neguit per expulsar del cos allò que ens passa pel cap? No és necessitat això? Sento que si no escric aquestes línies m'ofegaré en les meves pròpies paraules.
Tenim dins el cos la inquietud per expressar-nos, una inquietud en forma d'orugues remoguent-se dins un recobriment llefiscós d'idees. Aquestes orugues et mosseguen el cervell en busca d'aliment i et demanen que cridis., que xisclis.
Però Kant deia que no creem per les lleis de la natura.
I què són, si no són eines de creació, aquestes mans per les quals se m'escapen les entranyes del pensament?
Les meves mans, les meves mans. Les mans que són meves.
La meva mare m'ha dit tota la vida que tenim un fil invisible que ens uneix el cervell amb les mans, i que com més crees, més fort tens aquest fil. I sempre que m'assec a dibuixar amb l'esquena encorvada m'imagino un fil blanc que em surt d'algun lloc del cap, m'envolta el canell i els dits i es perd en alguna part del llapis, que deixa anar taques de grafit sobre la làmina.
Tenim inquietud per voler crear. És una afirmació. Rotunda, a més a més. I ha de ser inquietud. Perquè quan et sents inquiet, et tremolen les mans, no pots estar assegut sense fer res, no pots respirar amb regularitat, tens a sobre del pit una pressió constant i recargoles frenèticament els dits dels peus. Perquè la inquietud fa que passin mil imatges pel teu cap, mil paraules. I finalment, sents aquella excitació que diu que aquí hi ha una bola enorme de cordes de colors, que les has d'anar estirant una per una per arribar a la idea final, entre un centenar d'idees més. Si no aconsegueixes trobar la bola de cordes, si tens les mans massa tremoloses per estirar-les, si un cop desfeta la bola resulta que no era allò el que buscaves... Estàs perdut. Estic perduda. I m'he d'esperar, i m'he de nodrir amb l'experiència, per tornar a sentir-me inquieta, neguitosa, i preparada per tornar a començar la recerca. Però sempre estic buscant, sempre tinc la necessitat de fer-ho.
La necesidad innata de explorar, crecer y crear.