De quina necessitat neix l'existència d'éssers olímpics? El fons últim de la nostra cultura, la cultura occidental, és un fons tràgic i pessimista. Pessimisme tràgic. I d'aquí surt la tragèdia. Només si entenem l'origen tràgic dels grecs podrem entendre la finalitat dels déus olímpics.
Per poder suportar el fons amarg de la vida, el dolor que provoca l'existència, sorgeix l'Olimp. Una imatge resplandent dels déus. Com mirar cap a una altra banda. L'art també comparteix amb els déus aquesta funció d'esbargir-nos del dolor de la vida. Però l'art de la tragèdia no. Ens hem d'imaginar l'aparença del món olímpic com un procés lent, els grecs no sempre havien estat serens i feliços. Van arribar a aquest estadi, però no sempre va ser així.
L'art de clàssic no és un mirall que digui la veritat, és un mirall transfigurador. Del que ells volien ser. L'art com a estratègia que es posa al servei de la vida. Joc de seducció i de transfiguració es fa conscient en l'estadi humà. No deixa d'haver-hi l'instint però en som conscients, contrast entre la Zoé i el Bios. L'individu no val res. No és res. Astúcia de la vida que ens utilitza perquè l'existència de l'espècie continuï. Però l'individu aïllat no val res. Mirall il·lusori de l'art.
Transformar el dolor en tot el contrari. La única justificació del món és la que ens pugi convèncer de que val la pena viure. El regne de l'aparença, el regne de les formes. Allò que fa que l'art sigui art és sobretot la forma. No és que l'artista vulgui evadir-se de la vida, si l'artista ho fa és que obeeix a la vida. La vida humana no podria subsistir sense el mirall transfigurador, il·lusori. La vida mateixa demana l'embelliment, l'auto-engany consolador de l'art, convèncer que la vida és desitjable.
Malgrat el pecat original -d'existir- la vida és digne de ser viscuda. Segons Anaximandre, l'arhé, el principi de les coses, és l'apeiron, allò il·limitat. Allà des d'on el naixement és per a les coses, també la mort n'és la necessitat. Allà on hi ha generació també es produeix la destrucció segons la necessitat com en efecte pagant les culpes les unes a les altres. El pas del temps és el preu que tots els èssers han de pagar, morint, amb l'ordre del temps. Tota Bios és culpable perquè està dividit de l'altre i en la mesura que està dividit de l'altre és una violència respecte a l'altre, perquè com a individu encarna la prepotència de només ell, es separen del caos, de l'apeiron, de l'origen, del conjunt il·limitat de coses que és l'inici de l'existència... formant-se un a diferència de l'altre i així cometen la injustícia de sobreviure, ja que s'està ocupant un lloc que podria ocupar un altre. Si visc en un lloc n'excloc a tots els altres possibles. Tots els individus quan neixen cometen aquesta injustícia, aquest pecat. I es paga morint. No es tracta de bé o mal, és un fet.
L'art realitza aquesta transfiguració estètica. El principi d'individuació és el pecat d'existir. Aquest pecat es sublima en aquest principi estètic. Podem païr tot això gràcies al mirall transfigurador.
Vam crear l'Olimp per amagar el dolor.
Hem perdut el nostre propòsit original de reproduïr-nos.
Som un sac d'ambicions, volem ser més que animals i per això mai en tenim prou.
Un carrer sense sortida.
Un cercle viciós que no arriba enlloc.
I en realitat som un objecte de la Zoé, la vida, un com hem procreat ja ens podem morir.
Per poder suportar el fons amarg de la vida, el dolor que provoca l'existència, sorgeix l'Olimp. Una imatge resplandent dels déus. Com mirar cap a una altra banda. L'art també comparteix amb els déus aquesta funció d'esbargir-nos del dolor de la vida. Però l'art de la tragèdia no. Ens hem d'imaginar l'aparença del món olímpic com un procés lent, els grecs no sempre havien estat serens i feliços. Van arribar a aquest estadi, però no sempre va ser així.
L'art de clàssic no és un mirall que digui la veritat, és un mirall transfigurador. Del que ells volien ser. L'art com a estratègia que es posa al servei de la vida. Joc de seducció i de transfiguració es fa conscient en l'estadi humà. No deixa d'haver-hi l'instint però en som conscients, contrast entre la Zoé i el Bios. L'individu no val res. No és res. Astúcia de la vida que ens utilitza perquè l'existència de l'espècie continuï. Però l'individu aïllat no val res. Mirall il·lusori de l'art.
Transformar el dolor en tot el contrari. La única justificació del món és la que ens pugi convèncer de que val la pena viure. El regne de l'aparença, el regne de les formes. Allò que fa que l'art sigui art és sobretot la forma. No és que l'artista vulgui evadir-se de la vida, si l'artista ho fa és que obeeix a la vida. La vida humana no podria subsistir sense el mirall transfigurador, il·lusori. La vida mateixa demana l'embelliment, l'auto-engany consolador de l'art, convèncer que la vida és desitjable.
Malgrat el pecat original -d'existir- la vida és digne de ser viscuda. Segons Anaximandre, l'arhé, el principi de les coses, és l'apeiron, allò il·limitat. Allà des d'on el naixement és per a les coses, també la mort n'és la necessitat. Allà on hi ha generació també es produeix la destrucció segons la necessitat com en efecte pagant les culpes les unes a les altres. El pas del temps és el preu que tots els èssers han de pagar, morint, amb l'ordre del temps. Tota Bios és culpable perquè està dividit de l'altre i en la mesura que està dividit de l'altre és una violència respecte a l'altre, perquè com a individu encarna la prepotència de només ell, es separen del caos, de l'apeiron, de l'origen, del conjunt il·limitat de coses que és l'inici de l'existència... formant-se un a diferència de l'altre i així cometen la injustícia de sobreviure, ja que s'està ocupant un lloc que podria ocupar un altre. Si visc en un lloc n'excloc a tots els altres possibles. Tots els individus quan neixen cometen aquesta injustícia, aquest pecat. I es paga morint. No es tracta de bé o mal, és un fet.
L'art realitza aquesta transfiguració estètica. El principi d'individuació és el pecat d'existir. Aquest pecat es sublima en aquest principi estètic. Podem païr tot això gràcies al mirall transfigurador.
Vam crear l'Olimp per amagar el dolor.
Hem perdut el nostre propòsit original de reproduïr-nos.
Som un sac d'ambicions, volem ser més que animals i per això mai en tenim prou.
Un carrer sense sortida.
Un cercle viciós que no arriba enlloc.
I en realitat som un objecte de la Zoé, la vida, un com hem procreat ja ens podem morir.