De què parlo quan parlo de crear. Segona part.

El següent text és de fa dos anys:

 

L'ésser humà té la necessitat de crear? Es pot comparar el fet de crear amb accions com menjar o dormir? Podem sobreviure sense crear?
Segons Immanuel Kant, no creem segons les lleis de la natura, perquè no hi ha una necessitat vital per fer-ho, sinó que creem per llibertat. Creem perquè som lliures de fer-ho. Creem perquè un dia a algú se li va acudir fer-ho i des de llavors ho fem per gust. O no?

No, és clar que no.

Que me'n dieu de la sensació d'asfixia, del neguit per expulsar del cos allò que ens passa pel cap? No és necessitat això? Sento que si no escric aquestes línies m'ofegaré en les meves pròpies paraules.

Tenim dins el cos la inquietud per expressar-nos, una inquietud en forma d'orugues remoguent-se dins un recobriment llefiscós d'idees. Aquestes orugues et mosseguen el cervell en busca d'aliment i et demanen que cridis., que xisclis.

Però Kant deia que no creem per les lleis de la natura.

I què són, si no són eines de creació, aquestes mans per les quals se m'escapen les entranyes del pensament?
Les meves mans, les meves mans. Les mans que són meves.

La meva mare m'ha dit tota la vida que tenim un fil invisible que ens uneix el cervell amb les mans, i que com més crees, més fort tens aquest fil. I sempre que m'assec a dibuixar amb l'esquena encorvada m'imagino un fil blanc que em surt d'algun lloc del cap, m'envolta el canell i els dits i es perd en alguna part del llapis, que deixa anar taques de grafit sobre la làmina.

Tenim inquietud per voler crear. És una afirmació. Rotunda, a més a més. I ha de ser inquietud. Perquè quan et sents inquiet, et tremolen les mans, no pots estar assegut sense fer res, no pots respirar amb regularitat, tens a sobre del pit una pressió constant i recargoles frenèticament els dits dels peus. Perquè la inquietud fa que passin mil imatges pel teu cap, mil paraules. I finalment, sents aquella excitació que diu que aquí hi ha una bola enorme de cordes de colors, que les has d'anar estirant una per una per arribar a la idea final, entre un centenar d'idees més. Si no aconsegueixes trobar la bola de cordes, si tens les mans massa tremoloses per estirar-les, si un cop desfeta la bola resulta que no era allò el que buscaves... Estàs perdut. Estic perduda. I m'he d'esperar, i m'he de nodrir amb l'experiència, per tornar a sentir-me inquieta, neguitosa, i preparada per tornar a començar la recerca. Però sempre estic buscant, sempre tinc la necessitat de fer-ho.

La necesidad innata de explorar, crecer y crear.

La construcció de l'Olimp

 De quina necessitat neix l'existència d'éssers olímpics? El fons últim de la nostra cultura, la cultura occidental, és un fons tràgic i pessimista. Pessimisme tràgic. I d'aquí surt la tragèdia. Només si entenem l'origen tràgic dels grecs podrem entendre la finalitat dels déus olímpics.

Per poder suportar el fons amarg de la vida, el dolor que provoca l'existència, sorgeix l'Olimp. Una imatge resplandent dels déus. Com mirar cap a una altra banda. L'art també comparteix amb els déus aquesta funció d'esbargir-nos del dolor de la vida. Però l'art de la tragèdia no. Ens hem d'imaginar l'aparença del món olímpic com un procés lent, els grecs no sempre havien estat serens i feliços. Van arribar a aquest estadi, però no sempre va ser així.

L'art de clàssic no és un mirall que digui la veritat, és un mirall transfigurador. Del que ells volien ser. L'art com a estratègia que es posa al servei de la vida. Joc de seducció i de transfiguració es fa conscient en l'estadi humà. No deixa d'haver-hi l'instint però en som conscients, contrast entre la Zoé i el Bios. L'individu no val res. No és res. Astúcia de la vida que ens utilitza perquè l'existència de l'espècie continuï. Però l'individu aïllat no val res. Mirall il·lusori de l'art.

Transformar el dolor en tot el contrari. La única justificació del món és la que ens pugi convèncer de que val la pena viure. El regne de l'aparença, el regne de les formes. Allò que fa que l'art sigui art és sobretot la forma. No és que l'artista vulgui evadir-se de la vida, si l'artista ho fa és que obeeix a la vida. La vida humana no podria subsistir sense el mirall transfigurador, il·lusori. La vida mateixa demana l'embelliment, l'auto-engany consolador de l'art, convèncer que la vida és desitjable.

Malgrat el pecat original -d'existir- la vida és digne de ser viscuda. Segons Anaximandre, l'arhé, el principi de les coses, és l'apeiron, allò il·limitat. Allà des d'on el naixement és per a les coses, també la mort n'és la necessitat. Allà on hi ha generació també es produeix la destrucció segons la necessitat com en efecte pagant les culpes les unes a les altres. El pas del temps és el preu que tots els èssers han de pagar, morint, amb l'ordre del temps. Tota Bios és culpable perquè està dividit de l'altre i en la mesura que està dividit de l'altre és una violència respecte a l'altre, perquè com a individu encarna la prepotència de només ell, es separen del caos, de l'apeiron, de l'origen, del conjunt il·limitat de coses que és l'inici de l'existència... formant-se un a diferència de l'altre i així cometen la injustícia de sobreviure, ja que s'està ocupant un lloc que podria ocupar un altre. Si visc en un lloc n'excloc a tots els altres possibles. Tots els individus quan neixen cometen aquesta injustícia, aquest pecat. I es paga morint. No es tracta de bé o mal, és un fet.

L'art realitza aquesta transfiguració estètica. El principi d'individuació és el pecat d'existir. Aquest pecat es sublima en aquest principi estètic. Podem païr tot això gràcies al mirall transfigurador. 
Vam crear l'Olimp per amagar el dolor.

Hem perdut el nostre propòsit original de reproduïr-nos.
Som un sac d'ambicions, volem ser més que animals i per això mai en tenim prou.
Un carrer sense sortida.
Un cercle viciós que no arriba enlloc.
I en realitat som un objecte de la Zoé, la vida, un com hem procreat ja ens podem morir.