quan marxa algú

quan marxa algú

no marxa del tot

la seva energia ens envolta

com una boira constant

i no una setmana

o un mes

o un any

sinó per tota la vida.

quan algú marxa

mai marxa del tot

perquè l'espai que ocupaven

ara es fa lloc dins de nosaltres

i per això fa tant de mal

perquè pressiona

i empeny

perquè s'estén

com un camp de flors.

i com més gran l'estima

més extens el camp

més forta la pressió

més intens el dolor.

quan algú marxa

no se'n va

sinó que s'endinsa

la mort no és més que l'oblit

i mentre recordem

sempre hi haurà vida.

De què parlo quan parlo de crear. Segona part.

El següent text és de fa dos anys:

 

L'ésser humà té la necessitat de crear? Es pot comparar el fet de crear amb accions com menjar o dormir? Podem sobreviure sense crear?
Segons Immanuel Kant, no creem segons les lleis de la natura, perquè no hi ha una necessitat vital per fer-ho, sinó que creem per llibertat. Creem perquè som lliures de fer-ho. Creem perquè un dia a algú se li va acudir fer-ho i des de llavors ho fem per gust. O no?

No, és clar que no.

Que me'n dieu de la sensació d'asfixia, del neguit per expulsar del cos allò que ens passa pel cap? No és necessitat això? Sento que si no escric aquestes línies m'ofegaré en les meves pròpies paraules.

Tenim dins el cos la inquietud per expressar-nos, una inquietud en forma d'orugues remoguent-se dins un recobriment llefiscós d'idees. Aquestes orugues et mosseguen el cervell en busca d'aliment i et demanen que cridis., que xisclis.

Però Kant deia que no creem per les lleis de la natura.

I què són, si no són eines de creació, aquestes mans per les quals se m'escapen les entranyes del pensament?
Les meves mans, les meves mans. Les mans que són meves.

La meva mare m'ha dit tota la vida que tenim un fil invisible que ens uneix el cervell amb les mans, i que com més crees, més fort tens aquest fil. I sempre que m'assec a dibuixar amb l'esquena encorvada m'imagino un fil blanc que em surt d'algun lloc del cap, m'envolta el canell i els dits i es perd en alguna part del llapis, que deixa anar taques de grafit sobre la làmina.

Tenim inquietud per voler crear. És una afirmació. Rotunda, a més a més. I ha de ser inquietud. Perquè quan et sents inquiet, et tremolen les mans, no pots estar assegut sense fer res, no pots respirar amb regularitat, tens a sobre del pit una pressió constant i recargoles frenèticament els dits dels peus. Perquè la inquietud fa que passin mil imatges pel teu cap, mil paraules. I finalment, sents aquella excitació que diu que aquí hi ha una bola enorme de cordes de colors, que les has d'anar estirant una per una per arribar a la idea final, entre un centenar d'idees més. Si no aconsegueixes trobar la bola de cordes, si tens les mans massa tremoloses per estirar-les, si un cop desfeta la bola resulta que no era allò el que buscaves... Estàs perdut. Estic perduda. I m'he d'esperar, i m'he de nodrir amb l'experiència, per tornar a sentir-me inquieta, neguitosa, i preparada per tornar a començar la recerca. Però sempre estic buscant, sempre tinc la necessitat de fer-ho.

La necesidad innata de explorar, crecer y crear.

La construcció de l'Olimp

 De quina necessitat neix l'existència d'éssers olímpics? El fons últim de la nostra cultura, la cultura occidental, és un fons tràgic i pessimista. Pessimisme tràgic. I d'aquí surt la tragèdia. Només si entenem l'origen tràgic dels grecs podrem entendre la finalitat dels déus olímpics.

Per poder suportar el fons amarg de la vida, el dolor que provoca l'existència, sorgeix l'Olimp. Una imatge resplandent dels déus. Com mirar cap a una altra banda. L'art també comparteix amb els déus aquesta funció d'esbargir-nos del dolor de la vida. Però l'art de la tragèdia no. Ens hem d'imaginar l'aparença del món olímpic com un procés lent, els grecs no sempre havien estat serens i feliços. Van arribar a aquest estadi, però no sempre va ser així.

L'art de clàssic no és un mirall que digui la veritat, és un mirall transfigurador. Del que ells volien ser. L'art com a estratègia que es posa al servei de la vida. Joc de seducció i de transfiguració es fa conscient en l'estadi humà. No deixa d'haver-hi l'instint però en som conscients, contrast entre la Zoé i el Bios. L'individu no val res. No és res. Astúcia de la vida que ens utilitza perquè l'existència de l'espècie continuï. Però l'individu aïllat no val res. Mirall il·lusori de l'art.

Transformar el dolor en tot el contrari. La única justificació del món és la que ens pugi convèncer de que val la pena viure. El regne de l'aparença, el regne de les formes. Allò que fa que l'art sigui art és sobretot la forma. No és que l'artista vulgui evadir-se de la vida, si l'artista ho fa és que obeeix a la vida. La vida humana no podria subsistir sense el mirall transfigurador, il·lusori. La vida mateixa demana l'embelliment, l'auto-engany consolador de l'art, convèncer que la vida és desitjable.

Malgrat el pecat original -d'existir- la vida és digne de ser viscuda. Segons Anaximandre, l'arhé, el principi de les coses, és l'apeiron, allò il·limitat. Allà des d'on el naixement és per a les coses, també la mort n'és la necessitat. Allà on hi ha generació també es produeix la destrucció segons la necessitat com en efecte pagant les culpes les unes a les altres. El pas del temps és el preu que tots els èssers han de pagar, morint, amb l'ordre del temps. Tota Bios és culpable perquè està dividit de l'altre i en la mesura que està dividit de l'altre és una violència respecte a l'altre, perquè com a individu encarna la prepotència de només ell, es separen del caos, de l'apeiron, de l'origen, del conjunt il·limitat de coses que és l'inici de l'existència... formant-se un a diferència de l'altre i així cometen la injustícia de sobreviure, ja que s'està ocupant un lloc que podria ocupar un altre. Si visc en un lloc n'excloc a tots els altres possibles. Tots els individus quan neixen cometen aquesta injustícia, aquest pecat. I es paga morint. No es tracta de bé o mal, és un fet.

L'art realitza aquesta transfiguració estètica. El principi d'individuació és el pecat d'existir. Aquest pecat es sublima en aquest principi estètic. Podem païr tot això gràcies al mirall transfigurador. 
Vam crear l'Olimp per amagar el dolor.

Hem perdut el nostre propòsit original de reproduïr-nos.
Som un sac d'ambicions, volem ser més que animals i per això mai en tenim prou.
Un carrer sense sortida.
Un cercle viciós que no arriba enlloc.
I en realitat som un objecte de la Zoé, la vida, un com hem procreat ja ens podem morir.

Assaigs estètics. El paper de les idees estètiques en la comprensió de les obres d'art.

Vivim en una època inèdita de proliferació d'imatges, on tantes imatges comporten una gran contaminació visual. Es podria arribar a parlar del capitalisme de les imatges, i aquesta situació ha arribat a canviar molt la nostra relació amb les obres. I tot i així, tot i aquesta massiva proliferació d'imatges, moltes resisteixen el pas del temps, continuen vives per nosaltres i en seguim mantenint una relació cada cop que les observem. Aquesta relació cal analitzar-la des de l'experiència estètica, per entendre quina és la nostra confrontació individual amb les obres d'art. Això construeix el nucli troncal del que és l'estètica

Les idees estètiques aporten un punt de vista més abstracte i insòlit de les obres d'art, volen profunditzar en el significat d'observar una imatge en si. Ens hem acostumat a les obres d'art com si fossin objectes habituals que podem contemplar cada dia, i la nostra relació amb les obres d'art sempre ha estat natural, sempre ha estat habitual. Però l'estètica busca més enllà de la materialitat d'una imatge i ens fa entendre que les obres d'art són testimonis de l'època en la que s'han produït, ja sigui passat o present. A partir de contemplar l'obra, intentem endevinar què vol dir, en què pensava el seu autor, què volia expressar-hi i en quin context es trobava l'obra d'art al ser creada. Totes aquestes qüestions no són fàcils de respondre, ja que les obres d'art no tenen una resposta implícita. Però és que encara que la tinguessin, aquesta sempre és complexe. No hi ha prou amb mirar-les, hi ha moltes coses que se'ns escapen, i com més sabem d'una obra més ens adonem de tot el que falta per conèixer, i de la quantitat de coses que mai es sabran respecte l'obra perquè han quedat retingudes en el moment de la seva creació.

L'estètica estudia el redescobriment de la vida de les obres d'una manera diferent a la història de l'art. Vol redescobrir-la a partir de les idees estètiques, que mostren un món al voltant de l'obra diferent al que mostra la història de l'art. Aquesta és un intent de recerca, estudi i coneixement. Rastrejar, documentar i acumular dades sobre les obres. L'estètica, en canvi, fa l'exercici de trencar aquesta naturalitat, aquesta costum que tenim davant les imatges, per recuperar l'estranyesa i entendre-les i pensar-les més enllà de l'objecte. La producció d'obres d'art és un dels fenòmens més sorprenents i encara incomprensibles de tots els fenòmens de la civilització. Els humans tenim la necessitat de crear, de ser productius artísticament, i les idees estètiques investiguen aquest fet amb una perplexitat gairebé infantil per entendre el sentit de les imatges.

Els nostres museus són camps de ruïnes, restes d'un passat que ha fugit i ens ha deixat les obres sense els seus significats, però les obres en si, d'alguna manera, encara retenen aquestes idees que l'estètica pretén recuperar. Per tant, tenim clar que tota obra d'art sempre transmet alguna idea, sempre plantegen preguntes, dificultats. Ens obliguen a aturar-nos, a detenir-nos en l'objecte que és l'obra d'art. Mirar una obra d'art requereix un parèntesi en el temps, on ens preguntem què hi veiem o què hi hauríem de veure, i tenim el desig i l'ambició de saber alguna cosa per poder entrar dins el seu significat. Però només quan la mirem atentament la comencem a veure. Mirar una obra no és el mateix que veure-la, ja que mirar és posar-hi els ulls a sobre, però veure-la va més enllà de fixar-s'hi. Veure-la vol dir construir la nostra pròpia relació amb l'obra, i entendre que cada individu ens transmet quelcom diferent en funció del que estem disposats a pensar, del que som i com som. Així que veure una obra d'art mobilitza tots els nostres perjudicis culturals, i per això no sabem on mirar quan no sabem què hem de veure. I alguns cops descobrim que allò que veiem en l'obra té a veure amb nosaltres, i que l'obra no només transmet un significat relacionat amb ella, sinó també amb nosaltres mateixos.

Les idees estètiques aborden les obres d'art des d'una perspectiva singular, ja que es tracta de la consideració de que no només són objectes que cal documentar. Són les peces d'un món, d'una època. Són la materialització de les idees d'una societat. Les obres d'art amaguen en elles una experiència cultural, una experiència estètica que pot tractar la lletjor, la bellesa, el sublim, el sinistre, el banal, i moltes altres idees, molts altres conceptes que han estat tractats per artistes i pensadors en el moment de crear-les. L'experiència estètica carrega de sentit aquests objectes, i transcendeix el llenç, l'oli, l'aquarel·la, el marbre, el bronze, i fins i tot les mans de l'artista. Són objectes dotats d'un sentit estètic que remou i modifica la història de l'art. Experimentar l'obra, pensar-la, i conèixer a través d'ella en quin context es va crear, sota quina mentalitat, en base de quines conviccions, i amb quina finalitat, totes aquestes qüestions formen part de la missió que té el paper de les idees estètiques en la comprensió de les obres d'art. Així doncs, podem parlar d'idees estètiques com a filosofia de l'art, ja que el punt de vista estètic és la via directe per saber què ens volen dir les creacions artístiques.

ka ta na ; blade of dusk

per fi
recupero la consciència
amb els ulls tancats
començo a moure els dits dels peus
les mans acaricien una superfície glaçada
arquejo l'esquena
fa fred
agafo aire de cop
em crema dins els pulmons
obro els ulls
del sostre hi pengen katanes.

ka ta na.

les parets d'aquesta habitació són de vidre transparent
on hi trenquen les ones del mar a la meva esquerra
i a la dreta hi ha moltes persones mirant-me
fixament
van vestides de blanc.

estic despullada
sobre un llit de gel
em crema la pell
vull incorporar-me però no puc
les fulles de les espases apuntant-me
el blau de l'aigua
l'escuma
i desenes de mirades
dins ulls foscos
escrutant-me
vigilant-me
estudiant-me
i em sembla que em reconec
veig el meu cos dins aquelles bates blanques.

ja em puc moure
poso les plantes dels peus contra el terra
m'aixeco
la paret de davant és un mirall immens
cobert per gotes d'aigua
que llisquen cap endalt
els genolls em fan figa
noto l'olor de pluja
de terra molla
m'acosto al mirall
allargo la mà
i amb la punta dels dits
ressegueixo la meva silueta
el reflexe es va tornant fosc
fins a ser opac
al costat dret hi regna la foscor
només hi brillen els ulls de les figures de blanc
però no s'hi veu res més
només els ulls
a l'esquerra hi trenquen les ones d'un mar negre.

retrocedeixo.

fins a topar amb el gel
es desfà
caic sobre un llit de nenúfars
flotant en un llac espès
calent
l'aire és dens
fa olor de metall
com de sang
submergeixo la mà
i me la miro
tacada
em cauen gotes vermelles sobre la panxa
es tenyeixen de negre
perquè de la punta de les katanes
hi brolla un líquid negre
molt fred
com si fos l'aigua d'aquell mar a la meva esquerra
em cauen gotes negres sobre la panxa
i es barregen amb la sang calenta.

ka ta na.

amb mirada suplicant
busco els ulls de la dreta
però ja s'estan tancant
les ones destrossen el vidre
i s'inunda l'habitació.

flotant.

s'acaba l'oxigen
no sé on he d'anar
enmig de l'abisme
intento emergir a la superfície
se m'afluixen els braços
i d'un cop sec
noto l'aire fred a la cara
al coll
a les espatlles
als pits
sóc enmig d'un vell pou
m'envolta un bosc de tardor
arbres que acaricien el cel
un cel de posta de Sol
un perpetu crepúscle
bufa brisa càlida
sento que arribo a un lloc conegut
una llar
m'enfilo a les pedres per sortir del pou
per tornar a casa
i caic al buit.

desapareixo.

m'evaporo.

em dissipo.

m'esvaeixo.

em consumeixo.





i per fi
recupero la consciència
amb els ulls tancats
començo a moure els dits dels peus
les mans acaricien una superfície glaçada
arquejo l'esquena
fa fred
agafo aire de cop
em crema dins els pulmons
obro els ulls
sóc a una habitació amb les parets de vidre
hi ha un buit més enllà
m'envaeix un terror familiar
i del sostre hi pengen katanes.

ka ta na.

una es desprèn i aterra al meu estòmac
el gel es trenca i es tenyeix de vermell.

vermell com un camp de roselles.