Un passatger, com jo. Un relat de realitat.

Cada cop que entro a l'autobús caço amb els ulls el seient més proper, però mai el primer. A segona o tercera fila, preferencialment. Els dos seients han d'estar buits, perquè així pugui gaudir de la finestra (ja que la meva parada és sempre l'última). Aquell dia, fa tres setmanes, vaig seguir el ritual com els altres dies laborals.
Seria d'aquelles persones que deixen la bossa, la jaqueta o els propis peus a l'altre seient per tal de gaudir de cert espai vital, però no ho sóc perquè la bona educació i el "perdona, que puc seure aquí?" que em trenca l'autisme postacadèmic no em deixen ser-ho.

Aquell dia, però, s'hi va asseure algú que ja havia vist abans. Un home ben entrat en els cinquanta, parlant per telèfon. L'havia vist abans depujar al vehícle, i si l'havia vist, (tenint en compte que quan som al carrer mai veiem a ningú) era perquè el seu jersei m'havia agradat. Era el típic jersei de botiga de segona mà, fet amb llana de la que abriga, no com els que venen ara. I ple de colors.

Un cop establerta la relació silenciosa de companys de seient, em disposava a dur-me un auricular a l'orella quan em va dir, sense calçador ni res, que el seu telèfon mòbil era igual que el meu. Sí, era cert, era el mateix model, però per què era mecessari compartir tal irrellevant informació?
Vam parlar dels mòbils d'ara, els smartphones, la poca bateria que tenen i la seva obsolescència programada. I vaig fixar-me en la forma dels seus ulls ametllats i negres. Com els meus. Compartiem telèfon i ulls, però la seva mirada guardava un rerefons més profund que el d'una mirada d'universitària de divuit anys que acaba de volar del niu.
Seguidament el van trucar de la feina, pel que vaig entendre, i no vam parlar més. Va baixar del transport sense dir-me adéu.

Aquell dia, era el primer cop que havia parlat amb un desconegut a l'autobús. La seva espontaneitat em va agradar i per això em va saber greu que no es despedís.
Es curiós això d'ésser tanta gent sobre l'esfera i tot i així tenir cercles tan reduits. Parlar amb gent desconeguda sempre deixa una sensació estranya quan tens cert grau d'introversió. és com quan acabes de fer una exposició oral, els nervis es rebelen i comences a notar calor.
Als humans ens costa parlar amb humans. I ens fem tan poc cas, que el carrer és un indret impersonal, a vegades hostil per segons qui. Cada dia ens creuem amb centenars de persones que són els protagonistes d'una sola vida, com jo, com tu. Però no en sabem res, i en som tan aliens que els creiem inexistents.

Aquell dia vaig pensar que no veuria més a l'home del jersei de colors. Pot ser que ja tingui un altre model de telèfon. Pot ser que ara els seus ulls mirin diferent. I això que era un passatger, com jo. Un humà, com jo.

Quan vaig conèixer la Priscil·la. Un relat de ficció.

Cada nit, vora les onze, entro a la dutxa amb el pes del dia sobre les espatlles. L'aixeta sempre raja aigua molt calenta, alguns ho considerarien insuportable. Si no crema lleugerament, si no m'apreta tot el cos i m'encongeix el pit de l'escalfor, no puc desfer-me del sac de successos diaris que tots desitgem llançar, encara que sigui durant una petita estona, per relaxar-nos.

Cada nit, mentres m'ensabono el cap i el cos, una llumeta més enllà de la finestra que hi ha just al meu costat s'encén. El vidre translúcid, granulat, camufla la distància provocada pel pati interior, i només hi puc veure el rectangle de llum groguenca que apareix a aquelles hores del dia.

I cada nit disminueixo el ritme dels dits entre els cabells per observar, dins aquest marc utòpic, la fosca silueta d'una noia. Pel que fa, sembla que també es dutxa cada nit. Tota de negre, només puc veure la forma dels rínxols molls que cauen fins a l'infinit, la barbeta que desemboca en un coll de cristall. Els pits, lleugerament punxeguts per les sobtades temperatures, i els seus braços frenètics que repassen cada mil·límetre del seu cos.

Així que cada nit procuro ser puntual a la cita, i quan quelcom em trasbalsa el ritme del dia i vaig a contratemps, m'imagino que es diu Priscil·la, que té rínxols d'or, el nas arrufat, les celles inquietes i l'ànima frenètica, com els seus braços amb presses nocturnes. M'enamoro de la meva amant desconeguda, només visual i ni tan sols en la seva totalitat. M'enamoro d'una silueta. La faig la meva musa, la penso, fins i tot a vegades la veig de reüll, al carrer, en els cabells d'alguna adolescent o el caminar nerviós de les dones de negocis.

Però una nit trenco el protocol, l'admiració em consumeix i obro la finestra. Sense el vidre granulat, sense la llum groguenca, sense la meva Priscil·la. No hi ha hagut mai cap silueta.

Ara, cada nit, quan m'ensabono, li demano silenciosament que em torni a visitar.

17-1-17

me senté en el borde de la cama, las nubes rosas detrás de las montañas, las montañas detrás de los suburbios y estos detrás de mi ventana
me senté a ver las nubes rosas a decirte no te veo igual que antes aunque mis ojos te devoren con más hambre
a decirte no te veo mío, te miro, no eres mío
no te siento mío, ¿sabes?
me dices puedo llamarte quiero oír tu voz
miro las nubes rosas y te digo que sí, hablemos, hablas tu, lloro, te mata mi llanto con la misma crueldad que a mi me mata el pasado
lloro en silencio y tu insistes que hable, que no me calle, que no te calle, las cosas que desgarran me callan te digo
me imagino tus ojos enrojeciéndose hinchándose de nuevo y te digo ¿quieres oír algo bonito?
me dices sí con voz tierna y dulce como si nada hubiese pasado
te digo desde mi ventana, desde el balcón veo detrás de las montañas verdes más montañas nevadas
están de color rosa atardecer
te ríes, oigo como fuerzas una sonrisa
te digo me gusta tu voz
es tuya me dices
no, ya no, desde que pronunciaste esas palabras
nada de ti me pertenece ya
crees que no te mereces que sea tuya, creo que el mundo no se merece que tal angustia exista
te digo te he mentido no son montañas nevadas son nubes rosas detrás de las montañas verdes
me dices que tú también las ves, tal vez sean las mismas te digo
oigo tu "es eso de que siempre estamos bajo el mismo cielo, estemos donde estemos siempre nos mirará el mismo cielo le miraremos juntos"
ahora las montañas nevadas son lilas y el cielo azul grisáceo
quiero verte me dices luego
te digo no vengas, no podré soportar que te marches de nuevo.


cuando escribo esto en mi cabeza todavía suena the end de carter burwell

Qué ha pasado después de Carol

Está escuchando en bucle The End, de Carter Burwell. La canción está en bucle. Ella está en bucle. Lleva todo el día así. Es como estar atrapado en un huracán, ¿sabes? No te mata, solo te marea. Ella prefiere morir. Bueno, dicho así suena muy tétrico, dice ella. Cuando escucha The End, la vida se le desliza entre los dedos de las manos. Como agua. ¿Nunca habéis pensado en lo rara que es el agua? La sensación de mojarse. La vida le moja las manos, la piel, y esta se le eriza, hace frio, tiembla. Cuando esta nerviosa y tiene miedo tiembla porque pierde calor, su alma se hiela, su cuerpo se hiela, sus ojos se hielan. Tiembla. La vida se desliza por sus manos. Se desliza por las manos de ella. Voy a escuchar esta canción hasta que se me salga el alma por la boca, dice ella. Se la comen los nervios. La canción es preciosa, es infinitamente preciosa, ¿por qué me desgarra el pecho? Me parte en dos. Dice ella. Me parte en mil. Me siento efímera, vuelo, me evaporo. Evapórate, le digo, llevas toda la vida queriendo hacerlo. Le digo, ¿está aquí el sentido de las cosas, de tu vida? No encuentro las llaves de la puerta de mi cerebro, no encuentro las llaves. No encuentro la salida. No encuentro nada. No encuentro preferiría no haber encontrado nada des de un buen principio quedarme en el hueco de la incertidumbre de la frívola realidad de la incredulidad la desconfianza quedarme en el margen de las cosas sin saber qué es nada deseándolo todo creyendo que ya lo tengo y no es así, teniéndolo sin saber porqué. Preferiría morirme, me dice. Estar viva ya no me complace, me dice. Creo que lo he visto todo. Creo que lo he sentido todo. Entonces ¿por qué nada me hace feliz?

Como le hago entender que no hay un todo, que la nada se rompe siendo nada, que las palabras son aire, que los besos son una ilusión. Como le digo que me comen los celos las culpas el perdón. El dolor. Como le digo que no es un huracán si no me mira a los ojos si no me dirige la palabra porque no puede ni suspirar, no puede ni respirar. Le grito esto es un avalancha un terremoto un tsunami, es el albergue de tu cuerpo la destrucción del mio te daría mi vida si supiese que así ibas a ser feliz, ¿lo sabes? No lo sé, me responde. ¿Qué le digo? Le digo que no me quedan lágrimas que regalarle. Me responde que no las quiere, ya, no quiere más. Me siento tan sola, abrázame. Pon la canción, ponla de nuevo.