Va obrir la porta de casa
era el seu refugi secret
però no podia, estava estancada
perduda en aquell indret
on les paraules cremen, el rebuig
t'amenaça
no hi ha res
no hi ha res a casa.
Recordava mons poc acollidors
on els rumors corren sense mirar
enrrere
silenciosos, bruts, acosadors
ella es gira i la veu al darrere
i li pregunta, i el papa i la mama?
Qui ho sap? On s'amaga?
Eren dos quarts de cinc
els dimonis, amb pinzells, dibuixaven a
la pell
uns de bons, altres dolents
tot allò era una pèrdua de temps.
Ja n'hi ha prou! Es va aixecar
i amb els pinzells va dibuixar
aquella flama, roent, potent
aquella flama on hi cremava un
sentiment.
Crits resonant per l'habitació
on els ulls eren les finestres
injectades de foc i traïció
Observeu! Aquí hi ha les cendres
de les vostres paraules buides d'amor
de les mans que agafen el meu cor.
de les últimes sil·labes del meu
rencor.
I com no hi sou, qui us necessita?
Ella ja no, la seva història està
escrita
per uns pinzells que dicten la ruina
d'un Imperi construït en la mentida
d'aquella infància, ja borrosa
que no és la meva, ni la d'ella
perquè un cop tot desmentit
es torna fum tot el que han dit.
Per Explicit Violence.