Avui, que fa sol
he decidit que al dia hi falta
la teva veu
els teus ulls
les teves mans.
Que el món no es contempla
com quan hi ets
i el Sol
escalfa i enlluerna
amb una buidor desesperant.
El blau del mar és gris,
i les flors no canten els colors.
Avui, que fa sol, i tu no hi ets,
he decidit que el vent no bufa,
i que els cotxes estan quiets.
Que no importa la remor dels carrers
si a dins meu hi ha silenci
absolut.
I viceversa.
Que el tacte es aspre i el gust amarg
d'un dia tan brillant com aquest
perquè la bellesa del món és buida
si tu no hi ets.
L'art no em serveix com a calmant,
al contrari,
em mastega i m'esclafa i després m'escup
i es fa més gran l'abisme
que abraça la tormenta de llamps i trons
contra la que lluito.
Però avui, que fa sol, i tu no hi ets,
he decidit que em sembla maco
i trist
i em fa feliç
que només m'agradi el món si et veig
que només respiri quan tu em toques
i que l'art no és art si no penso en tu.
He decidit que aquesta força
de nou mil huracans enfurismats
que mou el meu interior
empeitarà les meves pors fins a l'abisme
i el mar serà blau
i el vent bufarà,
els colors de les flors ens embriagaràn la vista,
i no em faltaràn
ni la teva veu
ni els teus ulls
ni les teves mans
perquè els besaré cada dia
igual que al teu dolor,
les teves celles enfadades,
la tremolor del nerviosisme.
Avui, que fa sol,
he decidit que no decideixo res,
que em moc per instint
i l'animal que sóc t'anhela a cada instant.
Avui, que fa sol,
contemplo el món amb tu
és senzill i pur,
i ja no em cal res més.
