Isolation

There is so many people that can not get themselves lost in art, and that makes me really sad. So many people that say "No, I do not read." "This painting is meaningless." "Ew, that song is not catchy, I dislike it."

Well, let me tell you how wonderful it is to get lost in a book, in music, or in a painting. How peaceful is to isolate yourself in your inner world reading, listening to music or drawing. 

The satisfaction of finding a song that makes you dance, that makes you cry, smile, enjoy. It fills you up with the sensation that time does not exist. It is just you and music, floating in emptiness.

Or the satisfaction of being a part of a story. You can relate to the characters, you cry for them and you love with them. The feeling of throwing all your life away, forgetting about what is going on around you, or even forgetting who you are. You are not you. You are the exclamations and the interrogations. you are the smell of the pages and the covers. You are wisdom, love, pain. Because when you read, the characters' feelings are yours too.

And the third satisfaction, but not the last that exists, and not by far the first. The expression of your emotions on a paper. It can be colorful, or it can be different shades of grey. It can be a giant painting, or a tiny one. It can be in so many different ways, but what matters is the sensation of freedom when you finish your artwork. You left there your thoughts and emotions, dreams and fears, truth and lies. You left there your feelings, your desires and who you are.

This is why it should be more important to let ourselves get lost in art.

Art is love, pain, fear, fun, violence, sex, rejection, wisdom, nature. Art is freedom. Art is you, and you are art.

So now tell me, what is life, if it is not art?

I do apologize.

This essay is about art and I only use three manifestations of itself to explain how it feels to get lost in art. Books, music and paintings are just a little part of what art can be. Art can be everything and nothing, so please, all the others types of art that were not mentioned, do not get offended for just talking about books, music and paintings. 

5 años después...

El suelo estaba helado. Un escalofrío le recorrió desde la punta de los dedos de sus pies hasta la nuca. Apretó los ojos con fiereza y bostezó. Un nuevo día le levantaba la ceja sarcásticamente. Se levantó de golpe, dejando las líneas de sus curvas grabadas en las sábanas. Se puso la bata, y con los típicos andares adormilados se encaminó hacia la cafetera. El sonido de la espuma saliendo de la máquina no contribuía a su despertar. De hecho, nada a esas horas contribuía a su despertar. Odiaba las mañanas tanto como se odia a los lunes.

Los ojos entrecerrados revolotearon por el pequeño estudio; era un caos. Ropa por allí, libros por allá. Como bien dice mucha gente, su piso reflejaba su personalidad. Era un cubículo cochambroso con un peculiar orden aparente. No podía pedir más espacio con el sueldo que cobraba, peró a ella le estaba bien. Los sitios grandes son más fríos, pensaba. Las paredes estaban empapeladas con esbozos, carteles de películas y fotografías, todo ello abrigado con una fina capa de polvo. Del techo colgaba una extraña lámpara rococó que venía implícita con el piso, y que a saber cuanto tiempo llevaba por allí. Un biombo separaba su cama del resto del estudio. Este era su refugio, su cueva.

Cuando subió a su coche suspiró -por décima vez esa mañana- y arrancó el vehículo. Agradecía que sus padres le hubiesen cedido el Audi, empezaba a hartarse del transporte público. Sobretodo porqué últimamente nunca encontraba asiento y era tan torpe que tambaleaba peligrosamente si tenía que quedarse de pie en el bus. Le relajaba el sonido constante de las ruedas acariciando el asfalto de las calles de Girona.

La ciudad por la mañana era una delícia. Probablemente lo único bueno de las mañanas, opinaba ella. Veía a los carteros con sus motos, las pastelerías recién abiertas y los jardineros regando las hermosas flores. Parecía el inicio de una película. Y es que ella muchas veces se sentía dentro de una película prolongada. Observaba su vida con perspectiva cual espectador. “Tonterías”, decían los demás. “Hay que sentir el momento al cien por cien.” Pero ella lo sentía por completo así, viéndolo. Veía los sucesos como aventuras, la desgracias como lecciones. Veía las alegrías como grandes fuegos artificiales en su interior. Así lo veía, así lo sentía.

Concluyó sus cavilaciones al aparcar el coche. Entró en la facultad con unas ganas inexisentes de acabar su tesis de fin de grado. Se dió un pequeño empujón anímico pensando que pronto llegaría el verano. El verano de sus veintidós años. Le esperaban viajes, gente nueva, cultura. Cada vez que llegaba el verano se preguntaba qué peripecias experimentaría durante esos tres meses. Le esperaban más aventuras para seguir disfrutando de su película personal.

En el instituto me mandaron hacer una redacción de como me veía dentro de 5 años, y bueno. Ojalá lo del Audi.

La Sagrada Familia

Va obrir la porta de casa

era el seu refugi secret

però no podia, estava estancada

perduda en aquell indret

on les paraules cremen, el rebuig t'amenaça

no hi ha res

no hi ha res a casa.

Recordava mons poc acollidors

on els rumors corren sense mirar enrrere

silenciosos, bruts, acosadors

ella es gira i la veu al darrere

i li pregunta, i el papa i la mama?

Qui ho sap? On s'amaga?

Eren dos quarts de cinc

els dimonis, amb pinzells, dibuixaven a la pell

uns de bons, altres dolents

tot allò era una pèrdua de temps.

Ja n'hi ha prou! Es va aixecar

i amb els pinzells va dibuixar

aquella flama, roent, potent

aquella flama on hi cremava un sentiment.

Crits resonant per l'habitació

on els ulls eren les finestres

injectades de foc i traïció

Observeu! Aquí hi ha les cendres

de les vostres paraules buides d'amor

de les mans que agafen el meu cor.

de les últimes sil·labes del meu rencor.

I com no hi sou, qui us necessita?

Ella ja no, la seva història està escrita

per uns pinzells que dicten la ruina

d'un Imperi construït en la mentida

d'aquella infància, ja borrosa

que no és la meva, ni la d'ella

perquè un cop tot desmentit

es torna fum tot el que han dit.

Per Explicit Violence.

Vides d'una casa.

És dissabte pel matí. Un mati assolellat de mitjans de juliol. Puc sentir les rialles infantils i els tambors dels percussionistes que surten cada cap de setmana a tocar pels carrers del poble. L'ambient olora a crema solar i a calamars a la romana. Un matí d'estiu, un matí tranquil. Trec les cartes de la bústia i els dono una ullada, res a nom meu. Els dits rebusquen nerviosos dins les butxaques de la jaqueta. On són les meves claus? Ah, ja està, ja les he trobat. Obro la porta i m'envaeix l'aroma de cafè i canyella. Que n'és d'agradable tenir una cafeteria al costat!

Deixo les cartes a sobre del moble antic de l'entrada. De fet, gairebé tots els mobles d'aquesta casa són antics. Molt antics. Però una vegada van ser nous de trinca. Per aquells temps l'entrada de casa no feia olor a cafè i canyella, més aviat a bestiar. Tot la primera planta, fins i tot la part de la cafeteria i la perruqueria, era l'estable de la casa. Em pregunto qui hi vivia, aquí. Eren rics, això està clar. M'imagino els criats cuidant als cavalls i a les ovelles, mentre el pare de la família i el seu fill gran arriben de fer negocis amb els pescadors. La cuinera de la casa recull el peix que han comprat per poder-lo cuinar posteriorment, a l'hora de dinar. Porta un vestit llarg amb mànigues boterudes, i un davantal a sobre que intenta ser blanc, però té notables taques a causa de la feina que fa.

Pel mig de la cuina passa la senyora de la casa, elegant, magnífica amb el seu pentinat i el seu vestit fet de teles orientals. Llueix joies d'or amb incrustacions de robís i maragdes. S'asseu a una cadira del menjador. L'habitació està decorada amb tapissos religiosos i retrats d'avantpassats. El terra és un mosaic dotat de molts colors, i a sobre s'estira una gran catifa suau d'estil barroc.

Una nena petita corre cap a la dama, aixeca els braços enèrgicament perquè vol asseure's a la falda de sa mare. L'infanta duu un recollit en forma de rosa, que deixa caure subtilment rissos daurats que enquadren la seva carona.

A la planta superior, la filla adolescent es desperta entre llençols de fil. El capçal del llit té policromies platejades, del sostre hi penja un vel semitransparent de color blau cel. La jove s'aixeca i es coloca davant de l'enorme tocador, on hi té exposats numerosos perfums i productes de bellessa de l'època. La minyona entra a l'habitació amb presses i obre les ostentoses cortines. Els rajos de sol banyen l'habitació de tons groguencs i ataronjats. Prepara la vestimenta de la jove i l'ajuda a empolainar-se.

Mentrestant, els convidats entren a la sala gran i s'acomoden per l'àpat, sense imaginar-se que allò seria, uns segles més tard, una sala d'estar bohèmia d'un pis del segle XXI.

Sospiro profundament. Una part de mi desitja poder experimentar aquella època. Quantes vides hauràn passat per una casa de més de tres-cents anys...!

Sweet dream or nightmare?

Can we recognise happiness when it knocks our door? Or is it such an intense feeling we can not control? How bad can a good dream be? And I'm not talking about the stories our unconscious state of mind makes up while we are sleeping. No. I'm talking about our desires, the wishes we make when we blow the candles of a thousand birthday cakes. Desires that turn into idealized dreams that cut the rope between success and misery. The human ambition is endlessly full-filling, some of us always want more. And it's not this “more” that will stop us.

I was a floating feather carrying the weight of a hundred worlds upon my shoulders. I was a timeless paradox, a complete mess. Have I been found? Am I lost forever? Two questions permanently written inside my brain. I didn't know if it was happiness what I was feeling, if there was so much love in my life that I couldn't handle it, or if I was broken forever, incapable of recognising one single good emotion. And what drives me mad is this unknown sensation of blurry emptiness. I don't know if I have all I wanted, all I was begging for. I don't know if I'm an angel flying in a heavenly dream or I'm eaten by the demons in this ordinary nightmare.

The fight of two opposite concepts killing time inside a forest of doubts.

Black and white. Day and night. Warm and frozen.

Life is a world where dreams can become nightmares if treated with simplicity. We have to be aware of what we are seeking for, because if we play with life, in the end it will play with us as well.

The abstraction of this essay can be applied in material concepts, all in itself has an opposite term, a contradiction.