06 de maig, 2016
Avui, que fa sol
he decidit que al dia hi falta
la teva veu
els teus ulls
les teves mans.
Que el món no es contempla
com quan hi ets
i el Sol
escalfa i enlluerna
amb una buidor desesperant.
El blau del mar és gris,
i les flors no canten els colors.
Avui, que fa sol, i tu no hi ets,
he decidit que el vent no bufa,
i que els cotxes estan quiets.
Que no importa la remor dels carrers
si a dins meu hi ha silenci
absolut.
I viceversa.
Que el tacte es aspre i el gust amarg
d'un dia tan brillant com aquest
perquè la bellesa del món és buida
si tu no hi ets.
L'art no em serveix com a calmant,
al contrari,
em mastega i m'esclafa i després m'escup
i es fa més gran l'abisme
que abraça la tormenta de llamps i trons
contra la que lluito.
Però avui, que fa sol, i tu no hi ets,
he decidit que em sembla maco
i trist
i em fa feliç
que només m'agradi el món si et veig
que només respiri quan tu em toques
i que l'art no és art si no penso en tu.
He decidit que aquesta força
de nou mil huracans enfurismats
que mou el meu interior
empeitarà les meves pors fins a l'abisme
i el mar serà blau
i el vent bufarà,
els colors de les flors ens embriagaràn la vista,
i no em faltaràn
ni la teva veu
ni els teus ulls
ni les teves mans
perquè els besaré cada dia
igual que al teu dolor,
les teves celles enfadades,
la tremolor del nerviosisme.
Avui, que fa sol,
he decidit que no decideixo res,
que em moc per instint
i l'animal que sóc t'anhela a cada instant.
Avui, que fa sol,
contemplo el món amb tu
és senzill i pur,
i ja no em cal res més.
31 de març, 2016
Llegar a un lugar (real) muy deseado.
16 de febrer, 2016
Autorretrato
El diafragma se abre, absorbe la luz.
El objetivo enfoca.
El temporizador dicta diez segundos con trampa.
Cinco de exactos. Cinco con prisas
El obturador se queja.
El diafragma se cierra.
Me levanto y miro la captura.
Sentada, en la alfombra polvorienta, dando la espalda, ligeramente girada hacia la cámara, ligeramente decaída, fundida, camuflada.
La cama es el soporte de mis poses y mis sueños.
-incluso los malos-.
El diafragma se abre.
Enfoca.
Click.
El diafragma se cierra.
Los hombros, la línea de la espalda, las caderas, los pies.
El pelo largo ondulado, despeinado.
La piel desnuda cálida, en agosto.
Se oye al Sol por la ventana.
Se abre.
Click.
Se cierra.
Me miro, otra vez.
¿Quién es esa?
De espaldas, sin mirar, escondida, encogida.
No me conozco y no lo haré.
¡Date la vuelta!
No se gira.
Click.
Se cierra.
Aquí estoy.
En la alfombra. En la cama.
Aquí estoy, ¿no?
No me veo.
El Sol también, me habla, me acaricia.
¿No?
No me veo.
Click.
Una habitación vacía. No me veo.
Aquí estoy.
No estoy.
Click.
Una habitación vacía, llena, pintada con letras, números, son fechas, fechas de días, meses, años. Palabras, frases, frases de voces que me llaman. Figuras, líneas, colores.
No estoy pero me creo, me bautizo a ciegas y con trazo suelto.
Me odio.
Click.
Me creo y soy el reflejo de aquello que me materializa, soy trozos de obras desconocidas y notas de piezas musicales olvidadas.
Las recuerdo cada día.
Click.
Soy sombras, contornos mal hechos, líneas que confiesan un pulso inquieto. Líneas.
Líneas de mis hombros, de mi espalda, de mis caderas, de mis pies.
Dibujadas en una habitación vacía, llena para mí.
Llena de mí.
¿Te giras ya?
Click.
Me giro, me veo en el espejo.
Aquí estoy.
Me veo en la fotografía.
Me veo, capturada.
-por la cámara, el pincel, el amor, la violencia, el placer, el odio, el cinismo, la impotencia, el dolor. La expresión. El arte.-