ka ta na ; blade of dusk

per fi
recupero la consciència
amb els ulls tancats
començo a moure els dits dels peus
les mans acaricien una superfície glaçada
arquejo l'esquena
fa fred
agafo aire de cop
em crema dins els pulmons
obro els ulls
del sostre hi pengen katanes.

ka ta na.

les parets d'aquesta habitació són de vidre transparent
on hi trenquen les ones del mar a la meva esquerra
i a la dreta hi ha moltes persones mirant-me
fixament
van vestides de blanc.

estic despullada
sobre un llit de gel
em crema la pell
vull incorporar-me però no puc
les fulles de les espases apuntant-me
el blau de l'aigua
l'escuma
i desenes de mirades
dins ulls foscos
escrutant-me
vigilant-me
estudiant-me
i em sembla que em reconec
veig el meu cos dins aquelles bates blanques.

ja em puc moure
poso les plantes dels peus contra el terra
m'aixeco
la paret de davant és un mirall immens
cobert per gotes d'aigua
que llisquen cap endalt
els genolls em fan figa
noto l'olor de pluja
de terra molla
m'acosto al mirall
allargo la mà
i amb la punta dels dits
ressegueixo la meva silueta
el reflexe es va tornant fosc
fins a ser opac
al costat dret hi regna la foscor
només hi brillen els ulls de les figures de blanc
però no s'hi veu res més
només els ulls
a l'esquerra hi trenquen les ones d'un mar negre.

retrocedeixo.

fins a topar amb el gel
es desfà
caic sobre un llit de nenúfars
flotant en un llac espès
calent
l'aire és dens
fa olor de metall
com de sang
submergeixo la mà
i me la miro
tacada
em cauen gotes vermelles sobre la panxa
es tenyeixen de negre
perquè de la punta de les katanes
hi brolla un líquid negre
molt fred
com si fos l'aigua d'aquell mar a la meva esquerra
em cauen gotes negres sobre la panxa
i es barregen amb la sang calenta.

ka ta na.

amb mirada suplicant
busco els ulls de la dreta
però ja s'estan tancant
les ones destrossen el vidre
i s'inunda l'habitació.

flotant.

s'acaba l'oxigen
no sé on he d'anar
enmig de l'abisme
intento emergir a la superfície
se m'afluixen els braços
i d'un cop sec
noto l'aire fred a la cara
al coll
a les espatlles
als pits
sóc enmig d'un vell pou
m'envolta un bosc de tardor
arbres que acaricien el cel
un cel de posta de Sol
un perpetu crepúscle
bufa brisa càlida
sento que arribo a un lloc conegut
una llar
m'enfilo a les pedres per sortir del pou
per tornar a casa
i caic al buit.

desapareixo.

m'evaporo.

em dissipo.

m'esvaeixo.

em consumeixo.





i per fi
recupero la consciència
amb els ulls tancats
començo a moure els dits dels peus
les mans acaricien una superfície glaçada
arquejo l'esquena
fa fred
agafo aire de cop
em crema dins els pulmons
obro els ulls
sóc a una habitació amb les parets de vidre
hi ha un buit més enllà
m'envaeix un terror familiar
i del sostre hi pengen katanes.

ka ta na.

una es desprèn i aterra al meu estòmac
el gel es trenca i es tenyeix de vermell.

vermell com un camp de roselles.

De què parlo quan parlo de crear. Primera part.

Bé, últimament he estat fent salts entre aquells que es mengen el tarro sense parar i aquells que estan més estancats que un bassal d'aigua putrefacte. 

La veritat és que portava uns mesos sense pensar res en absolut, la meva ment era, en efectiu, un bassal d'aigua putrefacte. Hi ha qui diria que podria ser un desert sec i silenciós, o una plana absolutament glaçada. Però no m'he sentit cap de les dues coses. Crec que un bassal d'aigua estancada i verdosa és la millor descripció. O tot un seguit de sorramolls. Sí, un sorramoll és molt més acurat a la imatge que tinc al cap. Així d'espesa m'he sentit. 

Però últimament ha sigut diferent. He pogut, en certa manera, expressar-me amb més facilitat mitjançant diferents disciplines. I no parlo de simplement dibuixar, això és una qüestió molt més conflictiva que expulsar la massa gegant de residus de la qual de tant en tant el meu cervell decideix desfer-se'n, i es mereixeria un seguit de posts bastant avorrits i apartats del tema que vull tractar actualment. Anar a fer la birra al bar de la facultat també és una disciplina en la qual ens podem sentir menys.... sorramoll. O escriure dues frases amb una cal·ligrafia absolutament horrorosa en una paper arrencat d'un llibre fotocopiat sobre la teoria de l'hermenèutica de Gadamer.

No diria que ha estat amb més facilitat, sinó que en alguns moments privilegiats de les últimes setmanes ho he dut a terme amb menys dificultats.

M'he vist en situacions que m'ajuden a expulsar la sorra humida i l'aigua putrefacte de dins el meu cap.

I alguna cosa es mou a dins.

L'aigua estancada troba un filtre d'entre les pedres arrebossades d'algues i molsa, i algun mecanisme al fons de l'oceà de vanalitats es posa en moviment. Com a mínim un raig d'aigua neta arriba a parar al cervell amb vehemència i vigorositat, com un guèiser en potència.

I això és l'aparell creatiu de l'ésser humà. 

A vegades sento que estic espatllada. 

Que dins meu hi ressonen avaries i s'hi produeix òxid a velocitats inimaginables. Però de sobte, un dia d'aquests, vaig sentir-me menys rovellada. Menys pesant. Cada matí des de fa mesos tenia una imatge al cap, una espècie de visió, i per fi vaig aconseguir escriure-la fa uns dies. Però no importa el què. Importa el funcionament que fa que les meves mans arribin a saber vagarejar sobre el paper o les tecles i així posar en paraules o imatges una petita porció del que succeeix, del que ha estat succeïnt, dins el bassal. 

Què fa que el funcionament es mogui? 

No ho sé. 

Una sèrie de sensacions?  Un somni? Alguna vivència en concret? Depèn del moment, suposo. 

Durant els meus mesos de sorramoll he viscut vàries ocasions on he sentit que el que vivia era digne de ser... divulgat. Que podria fer engegar el motor i crear alguna cosa a partir d'allò. Però no ha estat possible, per algun motiu o altre. Així que dir que he estat sense pensar res en absolut és una mentida, i de les grosses. He pensat sobre moltes coses, però després ho he passat tot per alt. Perdo l'interès, o l'ambició, o ambdues parts d'allò que és bàsic dins l'essència de l'acte que és crear. Estic intentar fer una teoria? No. Estic pensant en veu alta. 

Pensar, pensar. 

Sens dubte la font d'energia del mecanisme és menjar-se el tarro. Pensar. 

Existeixen mecànics especialitzats en arreglar l'aparell creatiu de l'ésser humà? 

De debó que no entenc a la gent que el té sempre engegat. 

És com tenir la TV del saló sempre encesa. 

No n'acabeu farts?

Algun dia intentaré arribar a alguna conclusió i us podré explicar com el bassal d'aigua podrida és converteix en una onada d'aigua salada durant unes mil·lèsimes de segon.

Jo ni tan sols tinc TV. 

La conversió és fer servir allò que hi ha per transformar-ho en quelcom diferent. És una versió canviada d'allò que ja hi havia. Són pensaments en putrefacció que agafen forma i es posen a caminar. A córrer. A créixer. Però és tant difícil ser constant. 

De dues passes que avanço, en retrocedeixo tres o quatre, i caic de culs en el bassal. I vaig per la vida intentant fer alguna cosa, sempre amb el cul humit.

 

narcissus' garden

invasiva com l'heura, envolto amb fulles cada vegada més velles tot allò que em rodeja, ho tenyeixo de verd, ho proclamo meu, estic determinada a crèixer, insistent, m'enredo en el caos en el que visc, feliç i trista alhora, impregnant i impregnant-me cada dia, com l'heura.

com un nenúfar recorro aigues fluctuants, reposant en vulnerabilitat, flotant en allò efímer que tant m'agrada imaginar-me, allò que al mateix temps m'aterra, abraço la fragilitat a mode de fortalesa, i així descanso, com un nenúfar.

sóc l'ametller, tossut i tranquil, sovint ignorant (o fent veure que ignoro) aquelles flors que es desprenen, plorant per les que no floreixen i mantenint en una pau aparent l'estabilitat del tronc, em sento atrapada allà on creixen les meves arrels, el meu refugi és la meva presó, les flors fugen i jo em quedo aquí, volent volar com els pètals que s'emporta el vent, una part de mi s'allibera, l'altre s'aferra vehement a la terra, i només recollirà els fruits caiguts aquell que s'acosti, em quedo aquí, sóc l'ametller.

i en el fons, tintada de vermell, reneixo quan marxa la fred i intento trobar-me allà on vaig, com les roselles, en el fons, m'estimo més la constància de les estacions, la delicada pauta marcada pel pas del temps, i amb aquest també moro, m'asfixio en colors acariciant el pergamí, desvergonyida i pudorosa a la vegada, en el fons crec que sóc vermella com la sang, el foc, el Sol, l'albada, o simplement com les roselles.

desconeguts

Ahir a la nit et vaig enganyar. Més ben dit, em vaig deixar enganyar-te. Estava asseguda en una cadira giràtoria de les que pugen i baixen amb una palanca, mirant un panell amb moltes pantalles. Algunes ja no funcionaven, altres mostraven imatges que no recordo. Estaves assegut al meu costat. Tu també miraves les pantalles. I en parlàvem. Però no aconsegueixo recordar què s'hi veia. L'habitació estava a les fosques, ens il·luminaven aquelles imatges oblidades. Però recordo que tot i saber que eres tu, també em semblaves un desconegut. Una altra persona. Un altre home. Eres tu i algú més. Vas posar la teva mà dreta sobre la meva cuixa esquerra. Però no em miraves, i jo a tu tampoc. Em vas acariciar la cama fins que va deixar de ser la cama el que estaves acariciant i jo cada cop suspirava més fort. Em vaig obrir més de cames, asseguda a aquella cadira, conscient de que t'estava enganyant. Et vas aturar quan ja quasi estava, però en cap moment em vas mirar. Em vas fer arribar al clímax i vas marxar. Vau marxar. Ell va marxar. Jo també m'aixecava una estona després, sense saber si t'havia d'anar a buscar per continuar el que havies començat o si t'havia de confessar que m'havia deixat tocar per un desconegut. Sense saber amb qui havia estat. Sense saber qui ets. Qui era ell. T'havia enganyat amb tu mateix. Em vaig despertar a la matinada amb l'escalfor del tacte, i la fredor del buit.

Kyuu's journal: recovering the lyrics of the Song of Silver

"Abigail and I were chosen by the Silver Ravens' arch-mage, Zorander, to be the ones entering Jackdaw's mind. She was the elf who established the first generation of the Silver Ravens, and she was completely insane, she wouldn't speak to anyone and her eyes looked absolutely empty, without a trace of living light. Because of her inability to talk, we had to go further to recover the lyrics of the Song of Silver. The song that would save Kintargo.

Zorander was the one holding the spell, the ritual. I knew how to play the song with my lute since I had the sheets, but I missed the lyrics. And Abby was the bravest of all rogues, my best friend, a sister. The perfect one to come with me and go through Jackdaw's screwed up mind. 

Zorander, Vivi and the other mages prepared the runes. The ground was full of circles containing the smallest blue shinning runes. Jackdaw was lying down in the middle of a big circle. There were two more circles, one on each side of her unconscious body. I guessed those were for Abby and I to sit in. Last but not least, Zorander was sitting at Jackdaw's feet, in the middle of a rune circle as well. We saw all of this when we entered the room with Vivi. We took our clothes off and stood naked right in front of Zorander. Vivi carried the clothes out the room and sealed the door with magic so no one would interrupt during our incursion inside Jackdaw's mind, otherwise we could die right there, in-between her thoughts and emotions, and probably the arch-mage would die as well. 

Zorander was looking at our direction, but he was looking at something that we were not able to see. He was lost in his magic, he wasn't staring at us.

Blue runes started to appear on our skin, the same runes as the ones in the circles. They were glowing. Little by little, our bodies were covered in shimmering signals. We knew what to do. Each of us sat in the middle of an empty circle.  I grabbed Jackdaw's right hand, and Abby grabbed her left hand. We exhaled, and even with my eyes closed, I could feel behind my eyelids how the runes glowed furiously, consuming every bit of shadow in the room. The light concentrated on Jackdaw's body, and suddenly, we were rushed in a sea of total darkness.

And then there was light again. Sun rays of dusk caressed the landscape. A forest. A wide path. The trees were really tall, the leaves were vivid green. We stood there, naked, in the middle of that path. Holding hands. And I saw her. The petite silhouette of a girl embraced by floating silver hair. She was quite far away from us. Then a scream, a loud crying, was coming very fast towards us. I felt like the sound wanted to annihilate us, just like a whole army running over our bodies. Abby also heard it coming, and she ran behind the protection of a tree. I couldn't move. I couldn't take the slightest breath. But I also felt like I wanted to embrace that terrifying shout. I stood there, waiting for it to take me to wherever it came from. The sound surrounded the whole forest and I shivered. I swear I could feel how something was aching deep inside my soul. I felt Jackdaw's crying for help. 

Absolute silence, and the figure at the end of the path started to run. The only thing my body urged me to do was run towards her direction. I obeyed. Abby's footsteps were following mine. I knew that one of her concerns was that she didn't want me to be in danger, but I couldn't even speak to assure her I was convinced about this. I only ran. 

 So we ran fast. We could've been running for days or weeks, only the Gods know how much time we spent following what seemed an everlasting path between the woods. But we reached the end. The forest disappeared and instead, we found ourselves contemplating what seemed to be a peaceful, happy city, enjoying the constant flow of people passing by, going on with their lives. It was the city we were fighting for. We were standing in front of a sunbathed Kintargo.

 Sun rays covered the buildings in golden light. The sky was flooded with shades of pink, orange and yellow. The streets were crowded, but we heard its noise as if we were underwater. All faces and shapes were blurry and translucent, it was impossible to recognize if they were men or women, children or elders. There was one recognizable figure, though. Her silver locks floated around her petite silhouette just like before. As soon as I saw her, I started following her again; she hadn't stopped moving. We walked along with the flow of the crowd, not interfering at all. It felt like swimming. The connection between Abby and I intensified with every step we took, I could feel it flowing through our held hands. There, that was our only weapon against fear.

We found ourselves entering an enormous park. Exotic vegetation grew there, the colors were stunning. At first glance, it looked like a painting. As soon as we entered the place, I felt the presence of the moon in the sky. It was full, watching over us. Its light felt like a guidance, striking right on top of a fountain located just in the middle of the park. The silver-haired girl was gone. Abby approached the fountain and climbed on top of it. The center part of it grew a few meters up to the dark blue sky, following the moonlight. I felt like I needed to be next to her, like I was urged to, like it was a warning coming from who knows where. I climbed the first step of the fountain and it shrunk back to its original size and shape. Later on, from the center of it, steps that went down started to appear. Abby was the first one to start walking down, and I followed. We ended up inside a room. There were more steps going down on our left and a short corridor with a shut door on our right. There was a window right in front of us. Abby started walking towards it as she had been hypnotized, and I had to blink twice to confirm what I was actually observing. There wasn't a wall in front of us, neither a window, just an immense gap in the ground and Abby was about to step inside. She was too far away for me to hold her arm and keep her from falling, so I called her name with a desperate scream. She stepped back immediately, while realizing what she was doing. She got closer, we held hands tightly and took a deep breath at the same time. A warm breeze went through the room and slightly opened the door in the end of the corridor. That had to be the right way. We walked in and the most gorgeous garden appeared. We were amazed by its colors and the beauty of nature. But in the blink of an eye, the floor vanished and we were falling down. It was a matter of seconds. And the city was underneath us, bathed in silver light. I didn't feel the rush of the fall, or the fear of hitting the ground. I looked at Abby. She felt no fear either. It was our city, it wouldn't harm us. And just when it seemed that we both had this thought, we stopped falling and started running. A huge mansion appeared in the distance, right in front of us. Its gates were shut and it seemed like they wouldn't open no matter how close we were. But my legs didn't stop, I wasn't tired. In fact, I had the sensation we were going faster and faster. As if we wanted to run through it. I could feel my muscles fortifying, this is how strong we were. And we ran through the gates, not doubting at any moment, as if the fall had empowered us.

After passing through the immense doors, we stopped just before crashing against the tallest stairs I've ever seen, right in the middle of the hall. This wasn't an illusion. It wasn't like the window from before. It was real. There was no way we could jump high enough to climb those stairs. We took it as a message, that wasn't the path we had to follow. We looked through the hall, trying to spot our next step. There were plenty of doors inside this room, but only one was barely opened, the other ones were closed. That was our way, our guiding key. As we entered the doorway, the room started to form, like it didn't exist before we appeared. It was a theatre. It built itself as we were going in. Like any other theatre, it had a stage. There was a piano on stage, and the figure we had been chasing all this time was sitting on the stool in front of it, facing the instrument. She could not see us, but I knew that somehow she felt us coming. She was waiting for us. She was ready. 

Daylight filled the room, even though I couldn't find any source of light. I was walking towards the stage, and as I did, Jackdaw started playing the first notes of the Song of Silver. When I was close enough to see her well, I noticed that the keyboard was way longer that it should, just like two pianos merged in one. Also, there was another stool right next to Jackdaw's. So I sat down, and I realized Abby was there, sitting on a chair by the piano's side. She placed one hand on top of it, and with the other she handed me a few papers. A sheet. She had found the lyrics of the Song of Silver. Many emotions bursted inside my chest. I started playing the piano, I knew what was next. Jackdaw and I sang the Song of Silver. But this all happened inside her mind, so the right thing to say is that she decided to teach us the lyrics. The sound of our voices joined the delicate melody of the notes released with the touch of our fingertips. The music flowed from us, carrying a message of hope and determination.

When the song ended, the silver-haired elf stared straight at me and smiled peacefully. She had been released of her sorrow. She was freed along with those lyrics.

The only thing I remember right after seeing her smile is coming back to consciousness in the room where it all started, with all the glowing runes fading away and Abigail smiling at me the same way Jackdaw did."

ginebra amb coca-cola

de nen a home
d'incendi a flama
ets mar en calma
ets brisa suau 
de nit d'estiu.

ets silenci
ets plugim
com rosada al matí
sobre les roselles
o sobre mi,
protegint-me
estimant-me amb cada gota.
però també ets tempesta
vent huracanat
incendi incontrolable
dins teu cremes amb fúria
i ho sé
perquè els ulls et traicionen.

ets ones en enuig
un llamp violeta
un cop d'aire
que s'emporta els pensaments.
perquè m'oblido d'aquest planeta
i del buit que és l'univers
si em submergeixo i nedo
si bato les ales i volo
si em cremo i m'impregno
de tu.

tot de tu, en tu i per tu.

ets mar
ets foc
ets vent
i així et respiro
no et puc definir
com un sol element
ets la dualitat de la natura
la calma i la ira
ets l'amor
però mai l'odi
perquè tot i ser una tempesta
un incendi
un huracà
un llamp
ets casa meva
visc en la catàstrofe que ets tu
un caos ordenat
que m'envolta
i no vull marxar mai.
no t'apaguis
et vull escoltar per sempre
i així adormir-me
amb la brisa d'estiu
o tocada pel plugim
o enmig d'un incendi.

manifest

[en comptes de batre les ales
són amants de la vanitat]

les meves arrels floten
m'aferro a tot arreu
però visc en el no-res,
deixeu-me volar.

roselles blaves
arrels que floten (un altre cop)
diuen que no em quedo enlloc
i jo dic
que no m'estanco com vosaltres.
la ruta inacabable que segueixo
la porto marcada a les esquenes
però molts no la veuen
es pensen que m'he passejat per allà on ells ja han treptijat.

 [ets un pou de merda
has sigut mala persona
egoista
amb el paper de nena bonica
has fet mal a tots els que has tocat
vas marxar, desaparèixer,
vas allunyar-me
em vas escopir verí
i després em vas somriure com si res]

tot això no deixa de ser cert
és la seva veritat
però en parlen com si també fos la meva.
és molt fàcil assenyalar als altres amb el dit
quan el tens empresonat
podrit
enganxat a un cos buit.
ja podeu dir misa
jo flueixo amb el riu
recorro les corrents
i m'estimo més riure que plorar,
i així dit sembla molt obvi
però no pareu de lamentar-vos
de queixar-vos
de rebuscar
esteu ancorats al passat
emboirat
i a mi no em ve de gust tornar a escoltar el mateix relat.

la veu perpètua

hi ha un arbre que mai calla
al costat de les escales d'un carreró de St Joan
mai calla
perquè hi habiten ocellets
que es parlen
agiten les ales
salten de branca en branca
de niu en niu
quantes vides hi ha
en aquest arbre que mai calla?


17-07-17 // 6:36

wandering soul

lately I've been thinking
about how I've always felt homeless
the daughter of nowhere
never able to fit in
but
lately I've been thinking
that it's not that bad
to have a wandering soul.

llum de lluna

la lluna era un forat blanc
al cel negre
es fonia en el reflexe del mar
tot era blanc i negre
no es veia res més que un castell en ruïnes
herbes altes
el mar
i ella.

unseen

entrada al bloc de notes "idees que potser algun dia valdria la pena escriure", i que, naturalment, no s'han escrit.

-al bus, el sol entre els arbres, reflexes i ombres a la cara, auriculars.
-sentirse ajena y a la vez dentro del microondas. temerle.
-el vent cridant entre les portes, una forma primitiva d'udol, de veu.
-abril i maig, la gent comença a banyar-se al mar.
-un nen bufa una bombolla de sabó que es para quan m'hi fixo. es para el temps, jo o la bombolla?
-un far, un mar blau, un noi amb els ulls blaus.
-el noi i la noia s'ensabonen mútuament a la dutxa i parlen.
-conflicte???
-un senyor amb motxilla, ulleres i el cabell arrissat, menjant un gelat i mirant un plànol d'informació per a turistes.
-el mar està enfadat.
-l'institut ple de gats.
-en què pensa un nen de 12 anys quan al somriure hi pots llegir una virilitat imminent? reflexió sobre la pubertat.
-caminava entre el vent tancant els ulls. vora el mar. olor a sal.
-finestra del lavabo tancada amb silueta de noia que s'està dutxant. es distingeixen els rínxols (aquesta idea sí que va intentar sortir a la llum).
-muy incómoda a tu lado.
-chica quitándose los zapatos. caen.
-¿cómo nos cogemos de las manos?
-noia llegint en una escala, lloc estrany.
-carrer ple de gats negres.

Cada dia i tots els dies

Pensaments de pupitre.

Cada dia estudio, analitzo, disecciono i jutjo obres d'art i les mans que les han creat. Cada dia contemplo altres pinzellades, altres idees, altres inseguretats i altres bogeries. Cada dia parlo amb colors diferents que em bombardegen amb intencions de fer-me tremolar les mans, com un drogadicte en abstinència, sento el fantasma del pinzell entre els meus dits, escolto el grafit recorrent les pàgines del bloc de dibuix. Cada dia em pregunto com aquests colors van ser capaços de tacar el llenç. Cada dia m'assec davant el paper en blanc i m'aborden aquestes imatges, m'asfixien, em violen. Cada dia el paper es queda en un blanc esgrogueït pel pas del temps. El pinzell no taca i el llapis no es mou. Cada dia em neguitejo davant aquest escenari. La urgència d'escopir al paper les mil i una muses, filles d'altres èpoques i ambicions, d'altres artistes. Aquesta urgència provoca el seu desig de tancar-se, empresonar-se. Cada dia més. Ballen espectralment dins el meu cap, gairebé rient, gairebé burlant-se. M'acusen amb mirades verinoses de que no les deixo sortir d'aquesta foscor tan íntima i que només em pertany a mi. Teniu la porta oberta, dic. I sé que és mentida, sé que és un mur de pedra impenetrable que només s'evaporarà quan deixi de cridar que vull que surtin. Que vull que marxin. Quan deixi d'exigir i d'exigir-me.