08 de desembre, 2021
quan marxa algú
11 de novembre, 2020
De què parlo quan parlo de crear. Segona part.
El següent text és de fa dos anys:
L'ésser humà té la necessitat de crear? Es pot comparar el fet de crear amb accions com menjar o dormir? Podem sobreviure sense crear?
Segons Immanuel Kant, no creem segons les lleis de la natura, perquè no hi ha una necessitat vital per fer-ho, sinó que creem per llibertat. Creem perquè som lliures de fer-ho. Creem perquè un dia a algú se li va acudir fer-ho i des de llavors ho fem per gust. O no?
No, és clar que no.
Que me'n dieu de la sensació d'asfixia, del neguit per expulsar del cos allò que ens passa pel cap? No és necessitat això? Sento que si no escric aquestes línies m'ofegaré en les meves pròpies paraules.
Tenim dins el cos la inquietud per expressar-nos, una inquietud en forma d'orugues remoguent-se dins un recobriment llefiscós d'idees. Aquestes orugues et mosseguen el cervell en busca d'aliment i et demanen que cridis., que xisclis.
Però Kant deia que no creem per les lleis de la natura.
I què són, si no són eines de creació, aquestes mans per les quals se m'escapen les entranyes del pensament?
Les meves mans, les meves mans. Les mans que són meves.
La meva mare m'ha dit tota la vida que tenim un fil invisible que ens uneix el cervell amb les mans, i que com més crees, més fort tens aquest fil. I sempre que m'assec a dibuixar amb l'esquena encorvada m'imagino un fil blanc que em surt d'algun lloc del cap, m'envolta el canell i els dits i es perd en alguna part del llapis, que deixa anar taques de grafit sobre la làmina.
Tenim inquietud per voler crear. És una afirmació. Rotunda, a més a més. I ha de ser inquietud. Perquè quan et sents inquiet, et tremolen les mans, no pots estar assegut sense fer res, no pots respirar amb regularitat, tens a sobre del pit una pressió constant i recargoles frenèticament els dits dels peus. Perquè la inquietud fa que passin mil imatges pel teu cap, mil paraules. I finalment, sents aquella excitació que diu que aquí hi ha una bola enorme de cordes de colors, que les has d'anar estirant una per una per arribar a la idea final, entre un centenar d'idees més. Si no aconsegueixes trobar la bola de cordes, si tens les mans massa tremoloses per estirar-les, si un cop desfeta la bola resulta que no era allò el que buscaves... Estàs perdut. Estic perduda. I m'he d'esperar, i m'he de nodrir amb l'experiència, per tornar a sentir-me inquieta, neguitosa, i preparada per tornar a començar la recerca. Però sempre estic buscant, sempre tinc la necessitat de fer-ho.
La necesidad innata de explorar, crecer y crear.
La construcció de l'Olimp
Per poder suportar el fons amarg de la vida, el dolor que provoca l'existència, sorgeix l'Olimp. Una imatge resplandent dels déus. Com mirar cap a una altra banda. L'art també comparteix amb els déus aquesta funció d'esbargir-nos del dolor de la vida. Però l'art de la tragèdia no. Ens hem d'imaginar l'aparença del món olímpic com un procés lent, els grecs no sempre havien estat serens i feliços. Van arribar a aquest estadi, però no sempre va ser així.
L'art de clàssic no és un mirall que digui la veritat, és un mirall transfigurador. Del que ells volien ser. L'art com a estratègia que es posa al servei de la vida. Joc de seducció i de transfiguració es fa conscient en l'estadi humà. No deixa d'haver-hi l'instint però en som conscients, contrast entre la Zoé i el Bios. L'individu no val res. No és res. Astúcia de la vida que ens utilitza perquè l'existència de l'espècie continuï. Però l'individu aïllat no val res. Mirall il·lusori de l'art.
Transformar el dolor en tot el contrari. La única justificació del món és la que ens pugi convèncer de que val la pena viure. El regne de l'aparença, el regne de les formes. Allò que fa que l'art sigui art és sobretot la forma. No és que l'artista vulgui evadir-se de la vida, si l'artista ho fa és que obeeix a la vida. La vida humana no podria subsistir sense el mirall transfigurador, il·lusori. La vida mateixa demana l'embelliment, l'auto-engany consolador de l'art, convèncer que la vida és desitjable.
Malgrat el pecat original -d'existir- la vida és digne de ser viscuda. Segons Anaximandre, l'arhé, el principi de les coses, és l'apeiron, allò il·limitat. Allà des d'on el naixement és per a les coses, també la mort n'és la necessitat. Allà on hi ha generació també es produeix la destrucció segons la necessitat com en efecte pagant les culpes les unes a les altres. El pas del temps és el preu que tots els èssers han de pagar, morint, amb l'ordre del temps. Tota Bios és culpable perquè està dividit de l'altre i en la mesura que està dividit de l'altre és una violència respecte a l'altre, perquè com a individu encarna la prepotència de només ell, es separen del caos, de l'apeiron, de l'origen, del conjunt il·limitat de coses que és l'inici de l'existència... formant-se un a diferència de l'altre i així cometen la injustícia de sobreviure, ja que s'està ocupant un lloc que podria ocupar un altre. Si visc en un lloc n'excloc a tots els altres possibles. Tots els individus quan neixen cometen aquesta injustícia, aquest pecat. I es paga morint. No es tracta de bé o mal, és un fet.
L'art realitza aquesta transfiguració estètica. El principi d'individuació és el pecat d'existir. Aquest pecat es sublima en aquest principi estètic. Podem païr tot això gràcies al mirall transfigurador.
Vam crear l'Olimp per amagar el dolor.
Hem perdut el nostre propòsit original de reproduïr-nos.
Som un sac d'ambicions, volem ser més que animals i per això mai en tenim prou.
Un carrer sense sortida.
Un cercle viciós que no arriba enlloc.
I en realitat som un objecte de la Zoé, la vida, un com hem procreat ja ens podem morir.
11 de març, 2019
Assaigs estètics. El paper de les idees estètiques en la comprensió de les obres d'art.
Les idees estètiques aporten un punt de vista més abstracte i insòlit de les obres d'art, volen profunditzar en el significat d'observar una imatge en si. Ens hem acostumat a les obres d'art com si fossin objectes habituals que podem contemplar cada dia, i la nostra relació amb les obres d'art sempre ha estat natural, sempre ha estat habitual. Però l'estètica busca més enllà de la materialitat d'una imatge i ens fa entendre que les obres d'art són testimonis de l'època en la que s'han produït, ja sigui passat o present. A partir de contemplar l'obra, intentem endevinar què vol dir, en què pensava el seu autor, què volia expressar-hi i en quin context es trobava l'obra d'art al ser creada. Totes aquestes qüestions no són fàcils de respondre, ja que les obres d'art no tenen una resposta implícita. Però és que encara que la tinguessin, aquesta sempre és complexe. No hi ha prou amb mirar-les, hi ha moltes coses que se'ns escapen, i com més sabem d'una obra més ens adonem de tot el que falta per conèixer, i de la quantitat de coses que mai es sabran respecte l'obra perquè han quedat retingudes en el moment de la seva creació.
L'estètica estudia el redescobriment de la vida de les obres d'una manera diferent a la història de l'art. Vol redescobrir-la a partir de les idees estètiques, que mostren un món al voltant de l'obra diferent al que mostra la història de l'art. Aquesta és un intent de recerca, estudi i coneixement. Rastrejar, documentar i acumular dades sobre les obres. L'estètica, en canvi, fa l'exercici de trencar aquesta naturalitat, aquesta costum que tenim davant les imatges, per recuperar l'estranyesa i entendre-les i pensar-les més enllà de l'objecte. La producció d'obres d'art és un dels fenòmens més sorprenents i encara incomprensibles de tots els fenòmens de la civilització. Els humans tenim la necessitat de crear, de ser productius artísticament, i les idees estètiques investiguen aquest fet amb una perplexitat gairebé infantil per entendre el sentit de les imatges.
Els nostres museus són camps de ruïnes, restes d'un passat que ha fugit i ens ha deixat les obres sense els seus significats, però les obres en si, d'alguna manera, encara retenen aquestes idees que l'estètica pretén recuperar. Per tant, tenim clar que tota obra d'art sempre transmet alguna idea, sempre plantegen preguntes, dificultats. Ens obliguen a aturar-nos, a detenir-nos en l'objecte que és l'obra d'art. Mirar una obra d'art requereix un parèntesi en el temps, on ens preguntem què hi veiem o què hi hauríem de veure, i tenim el desig i l'ambició de saber alguna cosa per poder entrar dins el seu significat. Però només quan la mirem atentament la comencem a veure. Mirar una obra no és el mateix que veure-la, ja que mirar és posar-hi els ulls a sobre, però veure-la va més enllà de fixar-s'hi. Veure-la vol dir construir la nostra pròpia relació amb l'obra, i entendre que cada individu ens transmet quelcom diferent en funció del que estem disposats a pensar, del que som i com som. Així que veure una obra d'art mobilitza tots els nostres perjudicis culturals, i per això no sabem on mirar quan no sabem què hem de veure. I alguns cops descobrim que allò que veiem en l'obra té a veure amb nosaltres, i que l'obra no només transmet un significat relacionat amb ella, sinó també amb nosaltres mateixos.
Les idees estètiques aborden les obres d'art des d'una perspectiva singular, ja que es tracta de la consideració de que no només són objectes que cal documentar. Són les peces d'un món, d'una època. Són la materialització de les idees d'una societat. Les obres d'art amaguen en elles una experiència cultural, una experiència estètica que pot tractar la lletjor, la bellesa, el sublim, el sinistre, el banal, i moltes altres idees, molts altres conceptes que han estat tractats per artistes i pensadors en el moment de crear-les. L'experiència estètica carrega de sentit aquests objectes, i transcendeix el llenç, l'oli, l'aquarel·la, el marbre, el bronze, i fins i tot les mans de l'artista. Són objectes dotats d'un sentit estètic que remou i modifica la història de l'art. Experimentar l'obra, pensar-la, i conèixer a través d'ella en quin context es va crear, sota quina mentalitat, en base de quines conviccions, i amb quina finalitat, totes aquestes qüestions formen part de la missió que té el paper de les idees estètiques en la comprensió de les obres d'art. Així doncs, podem parlar d'idees estètiques com a filosofia de l'art, ja que el punt de vista estètic és la via directe per saber què ens volen dir les creacions artístiques.
05 de desembre, 2018
ka ta na ; blade of dusk
recupero la consciència
amb els ulls tancats
començo a moure els dits dels peus
les mans acaricien una superfície glaçada
arquejo l'esquena
fa fred
agafo aire de cop
em crema dins els pulmons
obro els ulls
del sostre hi pengen katanes.
ka ta na.
les parets d'aquesta habitació són de vidre transparent
on hi trenquen les ones del mar a la meva esquerra
i a la dreta hi ha moltes persones mirant-me
fixament
van vestides de blanc.
estic despullada
sobre un llit de gel
em crema la pell
vull incorporar-me però no puc
les fulles de les espases apuntant-me
el blau de l'aigua
l'escuma
i desenes de mirades
dins ulls foscos
escrutant-me
vigilant-me
estudiant-me
i em sembla que em reconec
veig el meu cos dins aquelles bates blanques.
ja em puc moure
poso les plantes dels peus contra el terra
m'aixeco
la paret de davant és un mirall immens
cobert per gotes d'aigua
que llisquen cap endalt
els genolls em fan figa
noto l'olor de pluja
de terra molla
m'acosto al mirall
allargo la mà
i amb la punta dels dits
ressegueixo la meva silueta
el reflexe es va tornant fosc
fins a ser opac
al costat dret hi regna la foscor
només hi brillen els ulls de les figures de blanc
però no s'hi veu res més
només els ulls
a l'esquerra hi trenquen les ones d'un mar negre.
retrocedeixo.
fins a topar amb el gel
es desfà
caic sobre un llit de nenúfars
flotant en un llac espès
calent
l'aire és dens
fa olor de metall
com de sang
submergeixo la mà
i me la miro
tacada
em cauen gotes vermelles sobre la panxa
es tenyeixen de negre
perquè de la punta de les katanes
hi brolla un líquid negre
molt fred
com si fos l'aigua d'aquell mar a la meva esquerra
em cauen gotes negres sobre la panxa
i es barregen amb la sang calenta.
ka ta na.
amb mirada suplicant
busco els ulls de la dreta
però ja s'estan tancant
les ones destrossen el vidre
i s'inunda l'habitació.
flotant.
s'acaba l'oxigen
no sé on he d'anar
enmig de l'abisme
intento emergir a la superfície
se m'afluixen els braços
i d'un cop sec
noto l'aire fred a la cara
al coll
a les espatlles
als pits
sóc enmig d'un vell pou
m'envolta un bosc de tardor
arbres que acaricien el cel
un cel de posta de Sol
un perpetu crepúscle
bufa brisa càlida
sento que arribo a un lloc conegut
una llar
m'enfilo a les pedres per sortir del pou
per tornar a casa
i caic al buit.
desapareixo.
m'evaporo.
em dissipo.
m'esvaeixo.
em consumeixo.
i per fi
recupero la consciència
amb els ulls tancats
començo a moure els dits dels peus
les mans acaricien una superfície glaçada
arquejo l'esquena
fa fred
agafo aire de cop
em crema dins els pulmons
obro els ulls
sóc a una habitació amb les parets de vidre
hi ha un buit més enllà
m'envaeix un terror familiar
i del sostre hi pengen katanes.
ka ta na.
una es desprèn i aterra al meu estòmac
el gel es trenca i es tenyeix de vermell.
vermell com un camp de roselles.
20 de novembre, 2018
De què parlo quan parlo de crear. Primera part.
12 de juliol, 2018
narcissus' garden
com un nenúfar recorro aigues fluctuants, reposant en vulnerabilitat, flotant en allò efímer que tant m'agrada imaginar-me, allò que al mateix temps m'aterra, abraço la fragilitat a mode de fortalesa, i així descanso, com un nenúfar.
sóc l'ametller, tossut i tranquil, sovint ignorant (o fent veure que ignoro) aquelles flors que es desprenen, plorant per les que no floreixen i mantenint en una pau aparent l'estabilitat del tronc, em sento atrapada allà on creixen les meves arrels, el meu refugi és la meva presó, les flors fugen i jo em quedo aquí, volent volar com els pètals que s'emporta el vent, una part de mi s'allibera, l'altre s'aferra vehement a la terra, i només recollirà els fruits caiguts aquell que s'acosti, em quedo aquí, sóc l'ametller.
i en el fons, tintada de vermell, reneixo quan marxa la fred i intento trobar-me allà on vaig, com les roselles, en el fons, m'estimo més la constància de les estacions, la delicada pauta marcada pel pas del temps, i amb aquest també moro, m'asfixio en colors acariciant el pergamí, desvergonyida i pudorosa a la vegada, en el fons crec que sóc vermella com la sang, el foc, el Sol, l'albada, o simplement com les roselles.
20 de juny, 2018
desconeguts
30 de maig, 2018
Kyuu's journal: recovering the lyrics of the Song of Silver
ginebra amb coca-cola
d'incendi a flama
ets mar en calma
ets brisa suau
de nit d'estiu.
ets silenci
ets plugim
com rosada al matí
sobre les roselles
o sobre mi,
protegint-me
estimant-me amb cada gota.
però també ets tempesta
vent huracanat
incendi incontrolable
dins teu cremes amb fúria
i ho sé
perquè els ulls et traicionen.
ets ones en enuig
un llamp violeta
un cop d'aire
que s'emporta els pensaments.
perquè m'oblido d'aquest planeta
i del buit que és l'univers
si em submergeixo i nedo
si bato les ales i volo
si em cremo i m'impregno
de tu.
tot de tu, en tu i per tu.
ets mar
ets foc
ets vent
i així et respiro
no et puc definir
com un sol element
ets la dualitat de la natura
la calma i la ira
ets l'amor
però mai l'odi
perquè tot i ser una tempesta
un incendi
un huracà
un llamp
ets casa meva
visc en la catàstrofe que ets tu
un caos ordenat
que m'envolta
i no vull marxar mai.
no t'apaguis
et vull escoltar per sempre
i així adormir-me
amb la brisa d'estiu
o tocada pel plugim
o enmig d'un incendi.
manifest
són amants de la vanitat]
les meves arrels floten
m'aferro a tot arreu
però visc en el no-res,
deixeu-me volar.
roselles blaves
arrels que floten (un altre cop)
diuen que no em quedo enlloc
i jo dic
que no m'estanco com vosaltres.
la ruta inacabable que segueixo
la porto marcada a les esquenes
però molts no la veuen
es pensen que m'he passejat per allà on ells ja han treptijat.
[ets un pou de merda
has sigut mala persona
egoista
amb el paper de nena bonica
has fet mal a tots els que has tocat
vas marxar, desaparèixer,
vas allunyar-me
em vas escopir verí
i després em vas somriure com si res]
tot això no deixa de ser cert
és la seva veritat
però en parlen com si també fos la meva.
és molt fàcil assenyalar als altres amb el dit
quan el tens empresonat
podrit
enganxat a un cos buit.
ja podeu dir misa
jo flueixo amb el riu
recorro les corrents
i m'estimo més riure que plorar,
i així dit sembla molt obvi
però no pareu de lamentar-vos
de queixar-vos
de rebuscar
esteu ancorats al passat
emboirat
i a mi no em ve de gust tornar a escoltar el mateix relat.
la veu perpètua
al costat de les escales d'un carreró de St Joan
mai calla
perquè hi habiten ocellets
que es parlen
agiten les ales
salten de branca en branca
de niu en niu
quantes vides hi ha
en aquest arbre que mai calla?
17-07-17 // 6:36
18 de maig, 2018
wandering soul
lately I've been thinking
about how I've always felt homeless
the daughter of nowhere
never able to fit in
but
lately I've been thinking
that it's not that bad
to have a wandering soul.
llum de lluna
la lluna era un forat blanc
al cel negre
es fonia en el reflexe del mar
tot era blanc i negre
no es veia res més que un castell en ruïnes
herbes altes
el mar
i ella.
11 de maig, 2018
unseen
entrada al bloc de notes "idees que potser algun dia valdria la pena escriure", i que, naturalment, no s'han escrit.
-al bus, el sol entre els arbres, reflexes i ombres a la cara, auriculars.
-sentirse ajena y a la vez dentro del microondas. temerle.
-el vent cridant entre les portes, una forma primitiva d'udol, de veu.
-abril i maig, la gent comença a banyar-se al mar.
-un nen bufa una bombolla de sabó que es para quan m'hi fixo. es para el temps, jo o la bombolla?
-un far, un mar blau, un noi amb els ulls blaus.
-el noi i la noia s'ensabonen mútuament a la dutxa i parlen.
-conflicte???
-un senyor amb motxilla, ulleres i el cabell arrissat, menjant un gelat i mirant un plànol d'informació per a turistes.
-el mar està enfadat.
-l'institut ple de gats.
-en què pensa un nen de 12 anys quan al somriure hi pots llegir una virilitat imminent? reflexió sobre la pubertat.
-caminava entre el vent tancant els ulls. vora el mar. olor a sal.
-finestra del lavabo tancada amb silueta de noia que s'està dutxant. es distingeixen els rínxols (aquesta idea sí que va intentar sortir a la llum).
-muy incómoda a tu lado.
-chica quitándose los zapatos. caen.
-¿cómo nos cogemos de las manos?
-noia llegint en una escala, lloc estrany.
-carrer ple de gats negres.
Cada dia i tots els dies
Pensaments de pupitre.
Cada dia estudio, analitzo, disecciono i jutjo obres d'art i les mans que les han creat. Cada dia contemplo altres pinzellades, altres idees, altres inseguretats i altres bogeries. Cada dia parlo amb colors diferents que em bombardegen amb intencions de fer-me tremolar les mans, com un drogadicte en abstinència, sento el fantasma del pinzell entre els meus dits, escolto el grafit recorrent les pàgines del bloc de dibuix. Cada dia em pregunto com aquests colors van ser capaços de tacar el llenç. Cada dia m'assec davant el paper en blanc i m'aborden aquestes imatges, m'asfixien, em violen. Cada dia el paper es queda en un blanc esgrogueït pel pas del temps. El pinzell no taca i el llapis no es mou. Cada dia em neguitejo davant aquest escenari. La urgència d'escopir al paper les mil i una muses, filles d'altres èpoques i ambicions, d'altres artistes. Aquesta urgència provoca el seu desig de tancar-se, empresonar-se. Cada dia més. Ballen espectralment dins el meu cap, gairebé rient, gairebé burlant-se. M'acusen amb mirades verinoses de que no les deixo sortir d'aquesta foscor tan íntima i que només em pertany a mi. Teniu la porta oberta, dic. I sé que és mentida, sé que és un mur de pedra impenetrable que només s'evaporarà quan deixi de cridar que vull que surtin. Que vull que marxin. Quan deixi d'exigir i d'exigir-me.
30 de novembre, 2017
fe
hi ha obres en pausa persones caminant cotxes circulant
es senten les persones els cotxes i el vent cridar entre els tubs de la construcció, arriba a les meves orelles fred
inspiro fort i entra pel nas i per la boca gelat, baixa als pulmons cremant tot el que troba em cremo
i camino i a cada passa crema més
el vent vol entrar per cada racó forat orifici espai per parlar com cordes vocals primitives
són les 20 hores
no conec el carrer però sé que em portarà a l'estació de busos tot i que m'agradaria no saber on arribaré i poder continuar sense voler disposar d'un mapa i tornar a trobar al camí, mai he caminat sense rumb sense saber on estic i sense la necessitat de voler tornar (a on?)
és una ciutat freda perquè és hivern i vull caminar sense pensar en el destí
però en comptes d'això arribo a l'estació
a cada parada que fa el bus vull baixar sortir marxar i caminar
a la carretera hi ha llums properes
llunyanes
grogues blanques verdes blaves
molts colors
el vidre està entelat no sé d'on venen les llums
de faroles
però semblen ovnis
i com que està entelat i es de nit i fa fred i veig els ovnis passar sobre aquest fons negre que és el cel
però en el meu cap és l'univers i les llums són objectes voladors no identificats
tampoc identifico la sensació de no voler tornar però no tenir més opció
no sé perquè no hi ha un lloc
on pertànyer
que sigui casa meva
però veig la catedral al fons envoltada d'ovnis sobre negre
catedral gòtica
el bus s'estrella, es menja les escultures de les portes, la rosassa i els vitralls de colors
groc blanc verd blau
molts colors
la verge maria marxa corrents
el nen es pixa a sobre
els àngels m'insulten
els apòstols riuen
el llibre es desfà
cau el campanar
no creiem en res i aquest és el motiu
sonen les campanes
però diferent, aquest cop no anuncien res
ni la hora ni un esdeveniment
ni un destí
no hi ha un lloc on arribar
em perdo
però no en la ciutat d'hivern negre
de motors neó sirenes rascacels llums de colors gent caminant pausadament
em perdo pel carrer perquè no sé quin poble és aquest i demano un mapa i torno
caminant
pausadament
al meu llit
despullada
i ell em menja
com si fos saturn i jo la seva filla
recupero les orelles el nas la boca
i penso que sóc una catedral gòtica
i espero el bus
que ve d'allà on em vull perdre i no puc.
Maraña de ideas caducadas (reeditadas hoy y otros días)
Te pasas semanas enteras tumbada en el sofá sin hacer nada, mirar fotos mirar documentales mirar nada no haces nada piensas en hacer cosas pero no te mueves así que no haces nada piensas en tormenta y sobre el papel solo cae una gota.
Iba a caminar por el bosque después de la lluvia quemaba paquetes enteros de cerillas por pura diversión y llevaba siempre un chubasquero rojo, estoy pensando en Jordana Bevan, pero mezclada con otras personas que me rodeaban, a veces. Y escuchaba mucho, escuchaba atentamente le dijesen lo que le dijesen quien fuese que le hablase se apartaba el pelo de la cara y abría ligeramente los ojos y entonces escuchaba, y siempre se giraba de espaldas después de follar (aquí estaba escrito "hacer el amor" pero me he dado cuenta de que no hacía el amor no lo había hecho en su vida), punto.
Esto son cosas que tenia escritas y llevaba arrastrando desde algún lugar de 2015 pero como no sé desarrollarlo me he hartado de ver el post siempre en borradores así que lo publico ya. El post original daba asco.
08 de juliol, 2017
dos quarts de set del matí
mitja lluna em vigila
imperiosa
sobre el cel blau
i jo
asseguda en el mateix banc
vell
els ocells parlen entre ells
els gats miolen a la llunyania
torno a ser aquí un juny més
un altre estiu
entre petons de matinada
xiuxiueixos
amagatalls secrets
essent còmplices d'un amor que no ens separa
(no com deien els Joy Division)
em sé valenta per haver passat l'hivern
emboirat
emboirada
hem sobreviscut el fred
que causa la por
que cala els ossos (el fred o la por)
hem matat i ens hem mort
renaixent
preparats per un altre estiu
molts dos quarts de set del matí
i essent còmplices
l'un de l'altre.

